EXPOSICIÓ ACTUAL PLANTA BAIXA



Exposició de l’artista guanyador del LXXV PREMI CENTELLES  de pintura
Del 16 de juny al 29 de juliol de 2018

Inauguració: dissabte 16 de juny a les 19h

Visita guiada per l’artista: diumenge 1 de juliol a les 12h

Taula rodona: “Memòria i pintura”
dissabte 14 de juliol a les 18:30h, 
conduïda per Carles Duarte (poeta i president del CoNCA)
 i amb la presència de les artistes: Andrea Leria i Eva Agasa




Exhumar recuerdos
Pedro Medina 

La escena de la memoria
“Hay que pensar la vida como huella antes de determinar el ser como presencia”. Con estas palabras el Derrida más freudiano daba paso a una vasta reflexión sobre la memoria y su representación, el lugar donde las vidas se acumulan como sedimentos de un pasado común, improntas de una realidad que no puede entenderse más que como algo lábil, impreciso, engañadizo y siempre en transformación, como si el recuerdo nunca pudiera estabilizarse.
En efecto, Lo que no se dice vive de la exhumación de los recuerdos, un traer a la memoria que es consciente de la falta de fiabilidad de toda rememoración. En esta línea, en La invención de la soledad Paul Auster reivindicaba dos sentidos de la palabra “memoria”: como un catalizador para recordar su propia vida y como una estructura artificial para ordenar el pasado histórico. En cualquiera de los dos, no cabe objetividad alguna o pretensión de verdad.
Convencido de ello, una pregunta persiste en el quehacer artístico de Javier Erre: ¿es posible recordar si la amenaza de la desconfianza siempre está al acecho? Esta inquietud sedimenta la identidad entre memoria y su representación, siendo la obra el espacio donde todo acaece una segunda vez para estructurar las vivencias pretéritas; o más bien para dar testimonio de un viaje vital desde la infancia, es decir, se trata de un ejercicio de reconstrucción de la memoria ligado a la familia.
Pero esta no pertenece únicamente al ámbito de la intimidad, sino que viene considerada como un archivo abierto a la memoria colectiva, a la que reclama bajo el marco de una pérdida y de un sentido dramático. Sin la gravedad de otros autores como Christian Boltanski, Javier Erre se asoma, sin embargo, al pasado como lugar trágico, inquietante, podríamos decir incluso unheimlich, en clave freudiana.
No hay que olvidar que, para Freud, la memoria es la esencia misma de lo psíquico, de ahí que estuviera cuatro décadas buscando una imagen que explicara cómo funciona. Ese modelo lo encontró finalmente en el Wunderblock, un cuaderno maravilloso que contempla la posibilidad de un inconsciente grabado en una plancha de cera sobre la que se posan las hojas de la memoria inmediata, lo que posibilita un infinito remitir al pasado y la estratificación de nuestra identidad. Pero más allá de este modelo, este nos remite a las tres analogías kantianas de la experiencia: permanencia, sucesión y simultaneidad, estableciendo un nuevo tiempo de la representación y una explicación a ese recuerdo inestable, que, como una sombra, se proyecta sobre el razonamiento presente.
En brazos del tiempo y del espectador Lo que no se dice describe un itinerario a través de una huella que pretende ser neutra, probablemente inversa a la de Lévinas, quien la entendía como ese “pasado que no ha sido presente”, si bien a ambas concepciones las hermana el enigma de una alteridad en continua búsqueda. Ahora podemos hablar de un “interior con vistas”, donde espacio y memoria personal conviven para mostrar lo propio del alma, pero consciente de un hecho: apreciar la magnitud del espacio que habitamos solamente es posible si percibimos la importancia de su eco.
  
La pintura como medio
Si bien el Derrida fascinado por Freud nos invita a la escena de la escritura, Javier Erre, en cambio, ha elegido la pintura como lenguaje, estableciendo dos premisas de partida: un interés por la figuración contemporánea para explorar la narración desde la pintura, lo que nos remite a una concepción de la pintura como campo de exploración; y la distorsión como instrumento, para transmitir la citada inconsistencia de la memoria.
Su discurso cobra vida entonces como relato, cuestión, nunca reconciliación. Canto y llanto penetran la realidad fragmentada mientras se plantea sin agresividad el abismo de la patología de la identidad contemporánea ligada ahora a todo lo que procede de la infancia. Ello no significa naufragio alguno de la existencia, sino la profundidad que reside en su inestabilidad, en la promesa de un sentido que quizás se halle en el encuentro con el otro, en su exponerse a ser confrontado con diversos recuerdos, que aun compartiendo lugar y momento con los propios, albergan el peligro de sucesivas distorsiones de aquello que se pensaba establecido en el pasado.
Se configura pues una historia que nos adentra en el recuerdo a través de un periplo preciso: se inicia con la repetición de una misma imagen, un cuaderno de notas que no es el de Freud, sino el de su infancia, pero que alberga igualmente tantas improntas, partiendo de él hacia el crecimiento de las experiencias que conforman su mundo. Familia y sociedad se convierten así en los siguientes estadios de una relación con un universo de complejidad creciente, desde el que preguntarse qué queda y qué no volverá a ser igual, qué nos pertenece y qué es el eco de un momento perdido.
Aparece entonces una belleza extraordinaria dominada por una condición tan natural como a veces desoladora: estar siempre a la intemperie, porque somos tiempo y vivimos expuestos a él. Y ello convierte el gesto artístico en un esfuerzo orientado a superar esta intemperie, aunque perviva la sospecha de no poder satisfacer nunca este deseo.
De esta forma, las seguridades no tienen lugar, y la ilusión se convierte en esa perplejidad de Maimónides que, lejos de paralizarnos, es la que destierra todo apoltronamiento para iluminarnos, porque el no entender el mundo –en primer lugar el nuestro más inmediato–, nos lleva a hacernos preguntas para ahondar en el conocimiento de nuestro entorno, asumiendo los necesarios contrastes que aparecen en el encuentro con el “otro”.
Para mostrarlo, Javier Erre acude a la pintura a través de la fotografía, como un camino que intenta comprender la gramática del scanner. Desde este acercamiento, concibe la fotografía como imagen cerrada y la pintura como versión que abre posibilidades. En especial, le permite enfatizar ideas como la vulnerabilidad y la mutabilidad de personas e instantes, fenómeno que logra gracias a un tropo visual, la distorsión, con el que logra una expresividad construida en función del tema que da pie a la serie: la memoria desde lo individual como algo que continuamente se está reelaborando.
Esas fotografías, que eran imágenes de un archivo personal y parte de la construcción social de su identidad, son presentadas ahora deformadas, duplicadas, maleadas por el desasosiego, incluso el trauma. Esto lo hace manifiesto este recurso visual, que viene reforzado a su vez por otro: la repetición como instrumento útil para marcar una obsesión y el vínculo de todas las obras entre sí.
De esta manera, la figuración tratada con maestría no es en ningún caso búsqueda de la veracidad de la representación, sino que cobra sentido en el momento que es revelada a otros, un camino que no puede amparar ningún tipo de unicidad. En efecto, lo que cuenta es el viaje al pasado, pero lo que verdaderamente tiene importancia su operatividad en el presente, puesto que su finalidad principal es plantear esta exposición como reflexión compartida y nunca como biografía aislada.
Como sedimentos, las fases de la vida del artista y los cambios formales ligados a la expresión de las mismas habitan ahora cada estancia, generando una unidad como la de toda existencia: un conjunto de fragmentos diversos, restos mnémicos, que constituyen un recorrido común. Emerge así la iluminadora distancia de una identidad que se aleja de promesas de seguridad para entregarse a inciertas complicidades, porque cada obra es la cepa de su familia, pero también puede alojar una herida en la historia.
El acto de pintar es, en suma, un acto de memoria compartida, un modo de existir en un mundo que no puede ser más que una infinita red de elementos que solamente cobran significado en su interrelación, a pesar de las opacidades, a pesar de las incertidumbres, gracias esencialmente a que emerge una moral de la forma como asunción de la inestabilidad del recuerdo vivido, como elección de conciencia, nunca de eficacia. La pintura se convierte así en un modo de conocimiento más que de comunicación; como diría Joan Hernández Pijuan: “una forma de aprendizaje continuo en el que la duda está siempre presente”.
Profundizar en el medio, abordar la infancia como gesto de rebeldía frente a al beneplácito de la historia, tiene como consecuencia un atlas de imágenes que reconfigura el espacio del recuerdo, lo redistribuye y, más que orientarlo, le promete otras derivas, dislocando aquello que pensábamos establecido, pero reuniendo las partes de aquello que antes separaban fronteras.
 

Web de l'artista -  http://www.javiererre.com/

EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA BAIXA




































Inauguració: divendres 13 d’abril a les 20h, Els Niperris -Pere Mas i Jordi Sarrate- canten  Joan Miquel Oliver.

Record a Francesc Garriga Baratadiumenge 22 d’abril a les 12:30h, Jordi Sarrate diu els seus poemes i Enric Milian canta els seus poemes.


Conversa amb Perejaume (data a concretar).

Visita guiada cada diumenge a les 12h. 

NATURA
Si voleu de la A a la Z

Una arqueologia del present? Història sense temps? Buscar alguna cosa, o simplement buscar? O només trobar? O ni buscar ni trobar? Mirar potser? Anar passant, anar passant, anar passant. Rastre de què? (Mirar, trobar... potser buscar...)

Pensaments i preguntes que em deia Víctor Sunyol després de mirar i escriure sobre la meva obra. Ara, amb l'exposició NATURA l'hi mostro el camí que he fet fins avui.

El gruix important de NATURA són les Llibretes agrupades en diferents títols, es mostren en vitrines. Ho acompanya un bon grup de quadres.

1. Llibretes de KRÒNICA, de 55 llibretes. És quasi un dietari. Mapa vital i sentimental de les coses i els dies. D'unes persones, d'un poble.

2. Llibretes dites LA KERAC o Llibre dels morts, de 5 llibretes. Apleguen i repleguen noms i papers dels difunts. A partir de les esqueles que es distribuiexen a comerços, bars i cases del barri del difunt. Constitueixen un retrat d'allò que sé i no sé del mort.

3. Llibretes del CAGANER, de 5 llibretes. Amb anotacions de visions, d'interpretacions del fets quotidians. Un ventall anotat de la relació entre plàstica i el Caganer.

4. Un grup amb dos títols SOBRES i PAPERS, de 2 i 3 llibretes. Conviuen el testimoni del moment i l'estètica escollida.

Aquests quatre grups són mostrats en vitrines i en quadres amb composicions de pàgines de les llibretes.

La TROBALLA com a fruit de la mirada i l'estar amatent a les suggerències d'objectes i situacions es manifesta en la composició SABATES A 10 Euros. Un rètol a la parada del mercat de Centelles i les capses de sabates a llençar és el mòbil. Formen un conjunt atractiu i lluminós, Una antologia del disseny popular.

L'ús de diversos materials del mercat, com caixes, cartrons d'embolicar i transportar productes naturals, són l’origen de nombrosos quadres. Els TRUMFOS DEL PIRINEU. LLET EL CASTILLO. FRUITS DE PONENT. FLY-KOL, tires caça-mosques. PRÉSSEC DE L'ORDAL, en són títols d'un llistat suggerent.

Les coses van fent. Fan la seva vida. Com els noms i les formes. Com l'aigua. (Mirar-les i fer-les mirar en el lloc i en el moment més propici.) Com l'ombra.


Jordi Sarrate



EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA BAIXA



































Comencem el curs de les exposicions monogràfiques d’enguany amb l’obra dels últims anys d’Albert Cruells, un ciutadà de l’Alt Congost que des de molt jove ja es va dedicar a la pintura fins al punt que als sis anys ja va fer una exposició a la carnisseria del seu avi. Aquesta dada dona perspectiva de la persona de qui estem parlant, una persona introvertida, que sempre està buscant la simplificació amb l’objectiu de treure tot allò que fa nosa, de la banalitat i dels discursos que no diuen res.
L’Albert és una persona molt clara i directa i té una forta personalitat crítica però a la vegada inconformista i exigent. Tot això el porta a la recerca constant de la simplificació per a entendre’s, buscant allò que ell en diu el gargot perfecte. Tenim davant nostre una mostra de l’art i de l’evolució de la seva obra durant els últims anys on es podrà veure i entendre tot el que ell ens vol expressar a través de la pintura i l’escultura, la qual és d’un traç nítid i ens dóna una multitud de suggeriments i a través d’objectes trets de la pròpia natura ens reflecteix tot un món escultòric que ens pot arribar a suggerir altres cultures i altres maneres d’entendre l’art i la seva expressió més genuïna com és la tridimensionalitat de les escultures.
Ha fet múltiples exposicions al llarg de la seva vida i es troben obres seves a fundacions tan prestigioses com l’Antonio Saura i la Fundació Vila Casas. I, per tant, aquesta mostra és una manera més que tenim nosaltres d’apropar l’art a tothom i a través d’una persona que el 1947 va néixer al poble veí d’Aiguafreda, i que ha dedicat tota la seva vida al culte a la seva manera d’entendre l’art a través del seu ull crític i a través de les formes que les mans i l’enginy intel·lectual li suggereixen.

Miquel Arisa Coma

Alcalde
























«Un artista no és res més que un cigró que atrapa el sabor del brou on es cuina.» 
Albert Cruells























Web de l'artista: http://www.albertcruells.com/

EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA BAIXA


EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA BAIXA



































Anar a matances. Sa festa més gran de tot l'any a la pagesia, de la matinada al vespre: familia, veinats i amics tots tendran un present en acabar el dia.
Per a mí, la primera responsabilitat que me donaren fou tenir esment del foc tot lo dia. A partir d'aquí ja no vaig ser pas un nin petit.

Joan Ramon Bonet


Un fet tan quotidià com el que havia estat la matança del porc a quasi totes les cases de pagès de l’entorn, també era exactament igual en un altra cultura com la mallorquina, la de les illes. I la semblança venia a ser la mateixa: la de transformar un ésser viu, com és el porc, en tot tipus de menges per a l’alimentació humana. Tot i que les diferències en l’elaboració segur que eren notables, ja que si aquí en fèiem bulls, botifarra negra, botifarra d’ou... allà en feien sobrassada, botifarró, camallot... però totes elles eren maneres de tractar la matèria primera d’aquest animal per a fer-ne aliments per a les persones. I el que variava també era el clima i això provocava que l’elaboració es fes d’una manera o d’una altra per tal de mantenir el producte durant el llarg període d’un any, fins a la propera matança.

I vet aquí que segur que se n’han fet moltes instantànies fotogràfiques, de la matança del porc, però poques d’elles han estat fetes amb tanta cura i tan ben pensades. Sense ferir sensibilitats, es mostra la viva realitat de la matança del porc i com es transforma l’animal en aliments. Des de la sortida de la cort, passant per tots els seus altres rituals, el trobem en tot un seguit de fotografies que ens mostren, d’una manera nítida i en blanc i negre per a donar-hi molta més rellevància i molta més capacitat artística, la matança.

És per això que avui tenim el goig de poder exposar aquí, al Centre d’art el Marçó vell, aquestes fotografies que ens mostren d’una manera nítida el que són les instantànies que Joan Ramon Bonet ens ha fet per a transformar aquesta activitat en art, i així deixar-ne constància com a una obra artística i intel·lectual.

Miquel Arisa Coma
Alcalde

EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA PRIMERA



































Enguany celebrem els setanta-cinc anys del Premi Centelles de pintura. Aquesta és una dada que ja fa respecte, perquè ser capaços de mantenir un premi durant tant de temps té un mèrit important i això simplement vol dir que hi ha hagut un conjunt de persones que han cregut en la validesa d’aquest premi i any rere any han anat organitzant tota la intendència per tal de poder-lo portar a terme, que no és poca cosa: des d’editar-ne les bases, fer-ne la difusió, convocar un jurat independent per a fer la selecció d’obres i, finalment, escollir-ne la guanyadora i mostrar l’exposició del Premi de Pintura per la Festa Major. És tota una gran tasca que hem d’agrair a aquelles persones que creuen en l’art, en la pintura i que han volgut dedicar moltes hores del seu temps per a tirar endavant aquesta activitat.
D’ençà del 1973 també es va creure que, ja que es donava una remuneració econòmica a l’autor de l’obra guanyadora, aquesta servís per a crear un patrimoni amb tot el ventall d’obres que any rere any han anat guanyant i així poder-ne fer un fons d’art municipal. Aquesta ha estat una de les fites importants d’aquest premi, ja que ara podem copsar com les diverses tendències de l’art hi han anat passant i podem tenir una retrospectiva de totes aquelles obres i dels criteris als quals el jurat va optar per tal de premiar-ne a unes o altres.
I és precisament ara que celebrem els setanta-cinc anys que fem un recull d’una exposició d’obres guanyadores i hem demanat a alguns dels seus artistes que encara viuen que ens portin una obra actual per tal de poder-ne veure l'evolució artística.
Però també hi ha altres aspectes importants com és que el 2004 vam inaugurar el Marçó vell, un centre d’art on hi ha instal·lada tota l’obra guanyadora i on es mostren exposicions constantment. Els artistes guanyadors del Premi Centelles  tenen l’oportunitat, en el transcurs de l’any, de fer-hi una exposició d’una part de la seva obra per a veure la relació entre la que van presentar, i que va guanyar, i el conjunt de les seves creacions per tal d’endinsar-nos en el seu món artístic.
Centelles té l’honor d’organitzar en aquests moments un dels premis de pintura més antics del nostre país d’una manera regular i d’un nivell de qualitat més que alt, que fa que amb dignitat puguem exposar tota aquesta obra que representa, en definitiva, l’evolució artística del país a través d’aquests artistes.

Miquel Arisa Coma
Alcalde

EXPOSICIÓ ANTERIOR PLANTA BAIXA




































A la inauguració del Centre d’Art el Marçó Vell ja vàrem fer una exposició retrospectiva de pintors el lligam dels quals amb Centelles era essencialment el fet d’haver participat com a membres del jurat al Premi Centelles. Hi va haver persones tan rellevants com Rafael Bartolozzi, José Luís Pascual, Josep Musach, Joan Hernández Pijuan, Jaume Muxart, Robert Llimós, entre molts d’altres, i va ser una mostra que posava en evidència dos fets essencials: Un, la categoria dels membres del jurat del premi Centelles i dos la importància de la seva obra artística en el conjunt de l’art dels moments actuals.
Ara ha passat més d’una dècada i tenim una altra efemèride per a celebrar que és els setanta-cinc anys del Premi Centelles de pintura. Entre els actes que celebrem vam creure convenient invitar els pintors que han participat d’ençà d’aquest temps i fins ara com a membres del jurat per tal que puguin mostrar la seva influència i el seu art en una exposició artística col·lectiva. Hi trobem persones d’un alt nivell artístic com Gardy Artigas, Francesc Artigau, Enric Pladevall, Serra de Rivera, Arranz Bravo, entre d’altres.
I això és una mostra més d’aquesta cita anual que any rere any anem fent. Hi ha un esforç considerable de la comissió organitzadora per buscar persones del món de l’art capdavanteres en les arts plàstiques pictòriques i escultòriques, i que ajuden a què aquest premi tingui una gran qualitat artística.
És per això que a tot aquest grup de persones importants que desinteressadament han anat venint aquí al nostre municipi a participar en aquesta efemèride hem d’agrair-los l’esforç que fan i que dediquin una part del seu temps a una tasca tan noble com la d’intentar cercar les millors qualitats artístiques d’una obra perquè sigui mereixedora del premi.
I ara és a elles aqui hem donat l’oportunitat de mostrar el seu art, perquè és gràcies a elles que aquest premi de pintura té un gran prestigi que sobrepassa fronteres i que demostra que Centelles té una gran sensibilitat en el món de les arts en el seu ampli ventall artístic, pictòric, escultòric i musical.

Miquel Arisa Coma
Alcalde



EXPOSICIÓ ANTERIOR






































El  silencio es el elemento en el que se forman todas las cosas grandes.”  
Thomas Carlyle


   Paisajes de silencio es el patio de luces tras la celosía de la rutina, el espacio entre la fantasía y la realidad, la vida que inventamos para seguir caminando.
   Sobre la negritud del silencio, el artista diseña encrucijadas geométricas  de luz y color que palpitan suspendidas en el vacío. Un trabajo en el que la belleza aséptica y perfectamente definida de la obra, concebida en trampantojos y geometrías planas, al igual que su tratamiento, nos dan a conocer el cuidado exquisito de un hombre humilde que cultiva el lenguaje de la carencia como estado de ánimo. Somos lo que tenemos y lo que carecemos. Nos define de igual forma el silencio que la palabra. Descubrir a los demás a través del silencio es una labor difícil.
    José Antonio Montecino se nos desvela en esta muestra como un artista plástico que trabaja y traduce su vida interior a través de una obra sobria y escrupulosamente cuidada. Esta metáfora plástica de la existencia  se erige como una provocación por parte del artista para que todo aquel que contemple su obra, la termine con sus emociones personales.

                                                      
                 Ana Cristina Pastrana




EXPOSICIÓ ANTERIOR




































Del 4 de febrer al 19 de març de 2017


Notes de fotografia i literatura sobre París


    El fotògraf Joan Pujol-Creus (Centelles, 1977), l’any 2010, va fer una estada de quatre mesos a París gràcies a una beca del Ministeri de Cultura. Residia al Colegio de España de la Cité Internationale Universitaire i va dur a terme el projecte fotogràfic “París de llum i color” que s pot veure a www.joanpujolcreus.com. Consultant-ne la biblioteca, Pujol-Creus va trobar per casualitat el llibre de Josep Pla, Notes sobre París (1920-1921). Amb la lectura dels primers capítols va anar sabent on i com havia viscut l’escriptor noranta anys enrere. El va sorprendre que molts llocs dels que Pla descriu amb precisió fotogràfica, encara existeixen i són perfectament identificables. Poc a poc va anar reconstruint aquell any que l’escriptor va viure a París i en va elaborar un reportatge fotogràfic que copsa a la vegada la memòria literària i la distància temporal entre les dues experiències. Una distància que de vegades és ben evident i d’altres molt subtil.

    Notes sobre París (1920-1921) és un llibre que Pla publica per primera vegada dins el quart volum de la seva Obra completa titulat Sobre París i França, juntament amb Petits assaigs sobre França. Són dos llibres inèdits elaborats posteriorment a partir dels records i sobretot de les cròniques, algunes de les quals molt refetes, que l’escriptor enviava des de París a Barcelona quan feia de corresponsal del diari La Publicidad.

    Durant la seva estada a París, Pla inicia la seva activitat professional en el periodisme, però, a la vegada, hi fa l’aprenentatge de l’ofici, entre dubtes, èxits i fracassos viu el moment de prendre les decisions que perfilaran els camins del seu futur, encara incert, en el món de la literatura i el periodisme en un context social, polític i econòmic convuls, el de l’Europa dels anys vint.
   
 En la seva biografia sobre l’escriptor (Ed. 62, 1996), Cristina Badosa comença així el segon capítol “La corresponsalia a París (de l’abril de 1920 al febrer de 1921)”: 

“Només d’arribar a París, Pla es va trobar amb Joaquim Borralleras, que l’esperava al Quai d’Orsay. Sigui certa o no l’anècdota de la passejada amb cotxe de punt descobert pels bulevards, la seva entrada a París va ser eufòrica. Segons deia en una postal al seu amic Josep Maria Junoy, França era tan perfecta que tornava a la boca. La companyia de Quim Borralleras li va facilitar el contacte amb els artistes catalans residents a la capital francesa, com Pere Ynglada, Lluís Garriga, els germans Mompou, Campmany i Domènec Carles, que cantava a tothora cuplets. Vivia amb ells a l’Hôtel Rouen, al número 13 de Notre-Dame des Victoires. Pocs dies després d’haver-se instal·lat s’havia inscrita a l’Association de Journalistes Étrangers, a la Maison de la Presse...”

Al llarg del capítol, Badosa va desgranant l’activitat i coneixences de l’escriptor a la capital francesa: la seva afició a passejar i conèixer les llibreries de vell, la vida del metro, els marxants, el Louvre, el teatre del barri, les tertúlies que sovintejava i els amics que sempre l’acompanyaven. A través de la correspondència ressegueix l’estreta relació de Pla amb Alexandre Plana, l’amic intel·lectual que l’orientava en la seva formació i inicis professionals o les queixes que expressava a Josep M. de Sagarra, Junoy o a la seva germana Rosa sobre la superficialitat amb què havia de tractar els assumptes fent de periodista.

    Els articles de Josep Pla es van anar publicant a La Publicidad en la secció “Crónica de Francia” (1920). A principis de juliol de 1920, el director Romà Jori el va destituir per haver plagiat un article de la premsa francesa, fet que el va fer tornar a Barcelona per justificar-se, però el setembre, ja tornava a ser a París, novament com a corresponsal de La Publicidad “per mil francs al mes, a canvi de dotze o catorze articles i amb la promesa de buscar-li un diari madrileny per poder arrodonir el sou”.

En aquestes dues primers etapes de la corresponsalia a París, els articles de Pla descriuen la ciutat i els seus habitants, els tipus més pintorescos i els més influents, els barris on viu, els canvis que s’hi palpen a causa del clima, els hotels, els restaurants i les tertúlies que sovinteja. Pla hi escriu sobretot de política, literatura i cultura. Fascinat per la ciutat i el seu urbanisme però, sobretot, per la vida artística i literària, la cultura francesa i els nous valors que hi descobreix esdevindran la base més àmplia del seu bagatge cultural.

“La vida literària m’apassiona –molt més que l’activitat periodística, que practico per viure. París és unaciutat que sembla feta expressa per fer-hi la vida literària. Entenc per vida literària: llegir. París és una ciutat per llegir bé, vull dir per estudiar, per convertir els llibres –el contingut dels llibres– en una obsessió” J. Pla. OC IV, 85

Ara que vivim frenèticament sobreinformats, immersos en una cultura visual, es fa difícil digerir l’allau d’imatges que consumim a tothora. L’exposició de fotografia literària que presentem convida a reduir la marxa, a fer una visita lenta per assaborir-ne la qualitat visual, estètica i documental. Les mirades del fotògraf i l’escriptor són el filtre que destil·la la seva personalitat, el poder de sensibilització i d’evocació de la seva obra seran determinants per incorporar en l’imaginari col·lectiu el món simbòlic que han estat capaços de construir. 

“A París hi ha dies que no s’aixequen, que semblen pressionats per una força meteorològica d’invisibilitat còsmica que els manté cadavèrics i grocs sobre la terra. Els francesos són matiners, accepten el seu clima. Salten del llit amb la curiositat que dóna la gana i encara que més enllà de la finestra hi hagi la llum morta del puré de pèsols. [...] Però hi ha dies de tardor que el dia s’aixeca tard, però s’aixeca. Llavors són una meravella. El món exterior, embolicat en un tel de boira, es fa visible sobre unes vagues llunyanies; el cel, gris i perla, sembla més prim; el blauet de més enllà, no és pas que es vegi: hom l’imagina. No es pot demanar més. En aquest temps, els poetes fan croquis de París. No és pas que siguin mentiders, com deia Sòcrates. Són hipotètics i les seves il·lusions ajuden a passar la vida”  J. Pla. OC IV, 207

L’exposició “Notes sobre París. Joan Pujol-Creus – Josep Pla” (2014), coproduïda amb la Fundació Casa de Cultura de la Diputació de Girona a qui agraïm enormement la seva col·laboració, és doncs, un joc d’identificacions de literatura i fotografia, una lectura visual ben particular que Joan Pujol-Creus ens ofereix honestament per fer-nos conèixer la ciutat que va descobrir acompanyat dels textos de Josep Pla.

Anna Aguiló i Miquel, directora de la Fundació Josep Pla



EXPOSICIÓ ANTERIOR

Aquesta tardor tenim el goig de presentar–vos l’exposició d’una de les grans figures de la pintura realista, que ens evoca a l’autoretrat, el retrat, a les natures mortes: unes  fruites, uns bodegons... en definitiva, tot allò que en principi no expressa res en     concret, però que a través del seu traç, del color i de l’empremta ens porta als       sentiments i a diverses maneres de comprendre la realitat de la forma més crua i humana que existeix.

Un retrat té una gran diferència entre la fotografia i la pintura: en la pintura no   solament hi existeixen els sentiments de la persona que és pintada, sinó també      sentiments que hi posa l’artista per tal d’evocar una altra dimensió que és en definitiva l’art.

És per això que estem joiosos de poder-vos oferir des del Centre d’Art el Marçó Vell una exposició d’un dels artistes més importants del país, com és Xavier Serra de Rivera, perquè tindrem l’oportunitat de veure una manera molt diferent d’entendre l’art.  

Totes les exposicions que us presentem en aquest centre volen ser l’expressió viva del moment actual que estem vivint a través dels ulls de l’artista.

Miquel Arisa Coma
Alcalde


























Tríptic de l'exposició>>

EXPOSICIÓ ANTERIOR primer pis



Aquest vers de Segimon Serralolonga encapçala, anima i motiva l’exposició que hem organitzat a l’entorn de la seva vida, art i poesia.
Han passat catorze anys de la seva mort. Aquesta distància ens dóna una mesura per explicar-ho i explicar la nostra relació envers ell.
En l’exposició s’hi mostren tots els seus llibres publicats, les traduccions, versions i publicacions diverses. També els documents o els materials que utilitzà: diccionaris, originals a traduir i papers de tota mena. Ens manifesten el ric univers literari de l’escriptor. Aquest material procedeix de l’Aula Segimon Serrallonga de la Universitat de Vic on hi són dipositats.
Hi queda palesa la seva trajectòria, la relació amb l’escriptura i la seva pràctica. L’essència de la seva poesia i la personalitat mestrívola de la vida.
Complementa l’exposició la recepció de Segimon Serrallonga que en fan diversos artistes: Joan Furriols, Montserrat Grau, Anton Granero, Josep Guinovart, Perejaume, Jordi Sarrate, Antoni Tàpies i Josep Vernis.
Amb les seves aportacions ens manifesten la relació amb Segimon Serrallonga. L’amistat, la seva presència, les seves col·laboracions i la seva influència es poden detectar en les obres de l’exposició i recitals de poesia. Sense ell i la seva projecció res hi seria.


Jordi Sarrate

Josep Guinovart, Sense títol, 2006

Perejaume, Segimon Serrallonga, el dibuix que l'escriu, I, 2016

EXPOSICIÓ ANTERIOR

LXXIV Concurs de Pintura 
PREMI CENTELLES
del 4 de setembre al 12 d'octubre de 2016





PREMI CENTELLES 2016
"Paisaje de silencio"
José Antonio Montecino Prada
(Zamora)




MENCIÓ HONORÍFICA
"Seguint el fil II (homentatge a P. Ayarza)"
Rosa Solano
(Barcelona)





MENCIÓ HONORÍFICA
"Animalada"
Josep Vernedas Pinilla
(Centelles)




SELECCIONATS

EXPOSICIÓ ANERIOR


EXPOSICIÓ ANTERIOR


EXPOSICIÓ ANTERIOR


EXPOSICIÓ ANTERIOR






































Inauguració: dissabte 16 d'abril a les 19h.
Visita guiada: diumenge 8 de maig a les 12h.



QUIM DOMENE BERGA (Olot, 1948)

Artista visual. Actualment practica diferents disciplines, especialment la pintura combinada amb altres tècniques, però també la fotografia, la reprografia, les instal·lacions i l’escultura, aquesta última sobretot en la realització d’obra pública. Les seves obres s’estructuren en sèries temàtiques i estilístiques.

A partir de 1968 començar a exposar amb diversos col·lectius: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i Olot temps de ruptura. L’any 1974 comença a exposar individualment i realitzar exposicions en diferents ciutats de Catalunya i Espanya: Olot, Figueres, Banyoles, Blanes, Palafrugell, Tossa de Mar, Begur, Sant Feliu de Guíxols, Girona, Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Vic, Granollers, Reus, Elx, Palma de Mallorca… A partir de 1980 i fins l’actualitat comença a exposar individualment en diferents ciutats d’Europa: Hannover, Kassel, Sttutgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde… (Alemanya); Stockholm (Suècia); Zürich, Bern, Zug, Wil (Suïssa); Wien (Àustria); Bordeaux, Grignan, Toulouse i Montpellier (França); Odense i Copenhagen (Dinamarca). El 1991 exposa individualment a New York (EUA). A partir de 1998 comença a exposar individualment al Japó: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama i Ashiya.

Ha participat en diferents edicions de les fires ARCO i ESTAMPA a Madrid i a les fires internacionals de Barcelona i València; Hannover i Kassel (Alemanya); Montreal (Canadà); Buenos Aires (Argentina); Osaka (Japó); Montpellier (França) i Copenhaguen (Dinamarca).

Ha realitzat intervencions artístiques en espais urbans d’Olot, Girona, les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres…per a un hotel de Praha (República Txeca) i escenografia per al National Theatre de London (U.K.).

Des de l’any 2005 ha treballat de manera intermitent en la sèrie “Cartes a Kurt Schwitters”.


www.quimdomene.com

National Geographic







Babel III


Dadaist Human Race