MUDA
“La pintura és el llenguatge de la pèrdua. Es raspen capes de pintura una i altra vegada, es reconstrueix i es perd de nou. A l’esperança li segueix el desànim i després l’esperança. Es pot elaborar el buit d’una pèrdua per mitjà d’aquest procés de pintar, que s’estructura per sobre de tot, al voltant de la pèrdua?”.
Celia Paul. Autorretrato.
Un dels avantatges de fer una mudança és que no hi ha pam de casa que quedi lliure de ser revisat, recol·locat o eliminat. Si qui fa la muda és artista plàstic els pams, racons i raconets es multipliquen fins a l’infinit.
Aquesta (re)moguda física, mental i emocional, també m’ha permès revisar l’obra feta fins ara, retrobant-me amb peces que tenia oblidades. Observo una sèrie d’elements gràfics, formes, tècniques, materials, gestos, colors… que es van repetint al llarg dels anys i que han anat construint el meu univers simbòlic.
Alhora, una de les temàtiques que emergeix amb certa periodicitat és precisament la MUDA que, segons un moment vital concret -personal o social-, adapta un o altre significat que té la paraula i, en conseqüència, la representació plàstica també varia:
MUDA, de silencis provocats per la incapacitat de parlar;
MUDA, que no té so, com el dibuix i la pintura;
MUDA, allò que existeix però no pots explicar;
MUDA, com el que experimenten alguns animals i també els arbres, canviant o renovant la ploma, el pèl, la pell, les banyes, l’escorça. Mudar per seguir vivint;
MUDA, acció de canviar-nos de roba, per bruta, vella o per celebrar quelcom. Renovació;
MUDA, de mudança. Física, mental o emocional.
La diversitat de peces escollides per a aquesta mostra van de finals dels anys 80 fins ara. Sense respectar un ordre cronològic, natura i paisatges interiors, silencis i grumolls, traços, mudes i llibres muts, dibuixos a cegues… s'entrellacen entre elles cosint un fil de silencis.
Agraeixo l’oportunitat que el Marçó Vell m’ha donat, fent de la MUDA, revisió i tancament (o no) d’etapa.
Marina Berdalet i Andrés
