EXPOSICIÓ ACTUAL

 



D'on venim?

L'any 1979, amb catorze anys, junt amb altres companys de l'escola Ildefons Cerdà, quan cursava 8è de l'antiga EGB vam crear una publicació periodística trimestral, Hores Viscudes. Aquell va ser un dels meus primers contactes amb el món de la comunicació i el fotoperiodisme, que ja llavors m'apassionava.
Després van venir les meves experiències laborals, en una impremta vigatana on vaig aprendre sobre impressió i el color. Per aquells anys vaig treballar al laboratori fotogràfic Pujol de Centelles com a cap de magatzem, de ben jove.
I també va ser llavors dels meus modestos inicis de corresponsal a Osona sud pel setmanari Ausona. Un mitjà on vaig col·laborar durant més de quinze anys i on vam passar d'una edició a la setmana fins a tres, sortint els dimarts, els dijous i els dissabtes. Enmig, diversos treballs per La Vanguardia o TV3. I poc després amb la Iolanda, el Lluís i el Josep vam crear la revista local El Portal, que continúa ben viva en la seva trajectòria.
Fa uns deu anys vaig retornar a la meva vida de fotoperiodista en altres mitjans com Osona.com i Nació Manresa del grup Nació Digital. I posteriorment a la revista setmanal gratuïta, en paper, Més Osona. Actualment, continuo les col·laboracions per a aquests dos mitjans amb cobertura informativa de societat, cultural i gastronòmica de les comarques d'Osona, Bages, Moianès, Lluçanès, Garrotxa i Ripollès.

Per què una exposició sobre un bosc?

Tot aquest bagatge arreu del país m'ha portat, sobretot aquests darrers anys, a conèixer i compartir experiències i amistats amb gent ben diversa com economistes, empresaris, caps de personal, actors, polítics, religiosos, pintors, cantants, escultors, escriptors, periodistes i corresponsals de guerra entre d'altres.
De tots ells crec que és un merescut homenatge aquesta exposició a un dels artistes que més m'ha impactat darrerament, en Xicu Cabanyes. Bàsicament per dos motius, però per molts d'altres amb els quals aquí no em puc estendre. L'any 2025 farà vuitanta anys, dels quals s'ha passat cinquanta anys creant un món i un univers en un bosc, Can Ginebreda, a Porqueres (Pla de l'Estany) on ha plasmat la seva forma de veure i viure la vida.
Més de cent escultures hi són presents, pel gaudi de tothom, en diferents materials, formes i mides. Un bosc d'escultures on l'emoció, la sensualitat, la política, la indignació, la vida, el sexe, l'erotisme hi són ben presents, en una proposta única al nostre país. I en un dels boscos artístics més reconeguts d'Europa, conjuntament amb l'italià de Bomarzo i l'holandès Kroller-Muller. Can Ginebreda és el tercer bosc d'escultures més antic d'Europa i únic en la seva temàtica.
I com podia traslladar tant coneixement, tant esforç i tanta dedicació, al meu poble perquè la gent el conegués o el tornes a retrobar? Doncs de l'única manera que jo sé fer-ho, mitjançant aquest text i amb una col·lecció de quaranta fotografies fetes en blanc i negre, resultat d'una acurada tria d'entre més de dues mil imatges captades durant deu anys en aquest bosc màgic, únic, personal en resum l'obra de tota una vida d'un artista i intel·lectual singular, rebel i lliure com és en Xicu Cabanyes.
Llarga vida al bosc de can Ginebreda, llarga vida al Xicu i per molts anys.

Toni Carrasco

https://www.canginebreda.cat/







EXPOSICIÓ ANTERIOR

 























El passat juliol el Jurat convocat pel Premi Centelles d’enguany va analitzar les diferents obres presentades i va seleccionar-ne les exposades així com les guanyadores. Va ser un debat molt interessant i aprofito per agrair al Jurat la seva generositat per formar-ne part i a la Comissió per la seva implicació. Sempre m’agrada destacar que el Jurat, majoritàriament, cada any canvia i, en conseqüència, cada any tenim la sort com a municipi que persones reconegudes en el món de l’art i la cultura seleccionin l’obra guanyadora i les exposades.

Fa temps que des de l’Ajuntament destaquem que amb més de 80 anys d’història és una referència a Catalunya i Espanya. Les obres guanyadores d’enguany mostren aquest vincle amb altres regions i pobles de l’Estat i hem de valorar molt positivament que artistes locals, que han forjat part del seu coneixement artístic a l’escola d’art municipal, estiguin exposats és un honor pel fet i per la vàlua que transmet l’educació artística a la vila.

L’any que ve podrem veure la segona part del premi, ja que a més de la dotació econòmica i el guardó que s’entreguen en inaugurar la mostra col·lectiva hi ha l’exposició individual que ens permetrà l’aproximació a l’obra de l’artista.

En acabar vull agrair a tots els centellencs i centellenques que al llarg dels anys han donat suport a aquesta iniciativa i desitjar a tothom una bona Festa Major.

Josep Paré Aregall

Alcalde



Catàleg 2024 /Catalogo 2024   >>>



Premi Centelles 2024:
Antigua Aduana de Irún II
Susana Ferreira






Menció Honorífica:
Tres nens en una barana
Jesús Manuel Moreno


Menció Honorífica:
Aquel día no encontraba el sol
Richard García Rodríguez



EXPOSICIÓ ANTERIOR

 






















Vaig començar dibuixant un tema, però, en uns moments, tot se'n va anar en orris; vaig entendre que m’havia precipitat.

Ja sé que tot comença i tot acaba, però la pregunta que em faig és: totes aquestes generacions de vuit a vint-i-nou anys, què faran?, o millor dit, què podran fer?, de què viuran? I aquí és on comença la sèrie de dibuixos que presento.

Hi podem veure massificacions de persones escoltant un concert i dient que és tan bo; tots drets i premuts. Persones que van seguint una cua que entra en un lloc desconegut del qual en serà molt difícil sortir-ne. Persones amb l’aigua fins al coll demanant ajuda.

I així va seguint…


En el programa de la festa major de Centelles de l’any 1963, entre altres notícies, s’hi publica una estadística de llocs de treball ocupats en cadascun dels sectors.

Avui, tots aquests llocs que hi havia hagut, fa l'efecte que un mag, amb la seva vareta màgica, ha fet desaparèixer edificacions, màquines i treballadors que s’hi guanyaven el pa. Som més habitants i hi ha menys fàbriques. També han desaparegut molts tallers i comerços.

Continuo pensant en tot el jovent… Que no tirin la tovallola!


Tornant a les meves obres: són dibuixos fets amb canya, amb tinta xinesa negra i una mica de carbonet, sobre paper de 100 x 70 cm.

La sèrie l’he acabada amb un dibuix que és una al.legoria de la vida amb nens jugant i avis que se’ls miren amb nostàlgia.


Josep Musach, juny de 2024






EXPOSICIÓ ANTERIOR

 



De petit solia passar força estones a l'estudi del meu pare, entretenint-me amb les andròmines que hi havia per allà, l'atrezzo, els decorats o simplement amb la màquina d'escriure. Poca atenció posava a les fotografies que ell feia, principalment de mobiliari, roba de llit i coses per l'estil. Sovint, els clients em preguntaven: "I què, de gran seràs fotògraf com el teu pare?", al que jo responia tot convençut que no. Potser la meva resposta hauria estat diferent si hagués sabut que, anys abans de dedicar-se a fer aquelles avorrides fotos, el meu pare fotografiava curses de Fórmula 1, artistes, músics... i tot allò que realment l'apassionava però que, malauradament, no era prou rendible com per mantenir una família. Diuen que la vida és qüestió de prioritats i el meu pare les va tenir clares.

Curiosament, amb el pas dels anys, jo mateix em vaig fer aficionat a la fotografia, i ara com a tal, veient per primera vegada aquest material, he descobert un fotògraf molt diferent del que coneixia. I m'alegra moltíssim que per fi tothom pugui descobrir-lo.

Marc Puvill Alemany













Em ve a la memòria el record de fa uns anys, de quant era adolescent.

Estava estudiant música i ja començava a tocar la bateria quan va venir a viure a Centelles un fotògraf, en Pep.

Durant una curta temporada vam ser veïns, i clar, de seguida ens va unir la música. En Pep havia tocat la bateria!

Ell, amb la simpatia que el caracteritza, m’explicava anècdotes de quant tocava amb en Pi de la Serra ho acompanyava al Tete als concerts; em parlava de noms que a mi em sonaven però en aquells moments em queien lluny. No obstant al cap d’un temps vaig prendre consciència que en Pep va formar part d’una generació i un moment d’ebullició cultural molt potent al nostre país, i no tantsols això, si no que a través de la seva càmera n’ha deixat constància.

 Per a mi, recórrer l‘exposició i observar aquestes instantànies no només és apropar-me una mica més a aquest llegat històric i cultural si no que és, en essència, apropar-mi des de la visió més personal i íntima d’en Pep, la qual cosa la fa més especial.

David Viñolas – músic




Tríptic exposició >>>

EXPOSICIÓ ANTERIOR

 
























El procés de creació comença amb la recerca de fotografies publicades a la premsa. Notícies tràgiques i traumàtiques que mostren escenaris de vulnerabilitat i dolor, on les vides humanes corren perill. Esdeveniments que suposen canvis d'escenari bruscos, on la quotidianitat es veu alterada de forma sobtada. La fotografia seleccionada es transforma al taller a través d’un procés minuciós i ritual. El resultat ofereix una nova estètica que perdurarà en el temps a través de la pell de dibuix, gravat o aquarel·la. Una transformació aparentment innocent que conté una gran càrrega tràgica. 

Les representacions d'un atemptat, un bombardeig o un desastre produït per causes naturals inspiren un procés creatiu d'anàlisi i exploració a través de les línies, les formes i el color. Una mirada atenta i sanadora que persegueix donar la volta a l'efímera temporalitat d'aquestes imatges i potser també unir-se al dolor i al trauma.  

Un treball que de forma silenciosa ens recorda el patiment de la vida, i per al qual els versos de dol i bellesa de l’escriptora romanesa Angela Marinescu (1941-2023) ens regalen una frase inoblidable: conec el patiment que no conec.  




















Web de l'artista >>>

EXPOSICIÓ ANTERIOR






 Arbres i boira, còdols, tiges, fulles...natura en definitiva. 
M’interessa tant la natura en conjunt com els petits detalls que observo mentre em passejo per un entorn sovint ben proper, i d’aquesta plaent activitat de mirar sense presses, en destrio aquells elements amb els que després treballo.
Mirar, passejar, sentir-me part del paisatge amb el que estableixo un forts vincles que em connecten no només amb els llocs sinó també amb les persones que els habiten, és el que ha centrat sempre la meva recerca artística. Buscar una manera personal de plasmar allò que m’ha commogut i atrapat de la natura és una dèria antiga que, pel que sembla, no considero encara esgotada, és el que impulsa el meu treball plàstic que s’acaba d’arrodonir quan com ara, tinc l’oportunitat que agraeixo molt, de mostrar i compartir els resultats.
Diu David Hockney que cal mirar de veritat per apreciar la bellesa que hi ha en tot i també que si dediques una mica més de temps a mirar alguna cosa, pot ser que vegis més del que aparentment mostra.
Una part de l’exposició són obres fetes fa més temps a partir de petits detalls de natura i en color i la resta, més recents, la conformen temes de boira pintats amb aquarel·la de tonalitats grises,  paisatges dibuixats amb llapis de grafit i una sèrie de branques d’hivern feta amb acrílic i llapis sobre fusta. La intenció que hi ha al darrera d’aquests temes sense color és reduir al mínim els recursos plàstics i explorar les possibilitats no només de representar, sinó també d’expressar i transmetre les sensacions que la natura em produeix. 
Més enllà d’una experiència estètica personal busco establir connexions amb l’espectador, destacant aspectes de l’entorn que a mi m’han atrapat i convidant a reflexionar sobre la riquesa material i formal del que ens envolta i que ens cal preservar.
Imma Parés

EXPOSICIÓ ANTERIOR



Nadal cultural a Centelles

Fer l'escrit dels Artistes Locals em fa una il·lusió especial. Sempre ho dic, però pocs dies abans que comencin les festes nadalenques i en el marc de la Fira de la Tòfona poder inaugurar aquesta exposició col·lectiva fa molta il·lusió. Sobretot perquè m'imagino els familiars i amics dels artistes, abans o després de les trobades visitant l'exposició. Uns comentaris extrapolables a moltes altres llars que després de visitar el Centre els hi farà il·lusió compartir-ho. Compartir des del respecte i l'estima el goig de veure veïns i veïnes del municipi que fan el gest amb coratge d'exposar i compartir el seu treball i ens donen l'oportunitat de sentir-nos orgullosos com a poble, del seu treball, la valentia d'exposar-lo i la generositat de compartir-lo.

Posar en valor les paraules il·lusió, compartir, generositat i estima en dies nadalencs segurament no ens sorprendrà, però fer-ho en un marc d'exposició artística col·lectiva ho fa especial i, segurament, per aquest motiu més important. Uns valors que com a societat els hem de reivindicar i vull destacar les famílies que els transmeten així com aquelles famílies que avui exposen conjuntament. Destacant els germans Roma, les germanes Vernedas amb el seu pare i també la família Musach que hi exposen tres generacions. Destacar, de la mateixa manera, tots aquells artistes que formats o formant-se a l'Escola d'Art comparteixen la seva obra amb els seus mestres. Professionals de referència que contribueixen o han contribuït a formar en les diferents disciplines i tècniques exposades.

La varietat de les tècniques utilitzades ens permeten gaudir des de l'escultura, la fotografia, la pintura, el dibuix, la forja, la ceràmica, el mosaic o el gravat; amb obres majoritàriament figuratives. Obres que ens permeten connectar amb les exposicions que hem vist al llarg de l'any al Centre i en espais propers i que podrem continuar veient. Un agraïment molt sincer a totes les persones que feu possible aquesta connexió cultural a través d'exposicions, als que ho feu a través d'aquesta col·lectiva o d'altres mostres culturals i gràcies a totes les persones que a través del voluntariat contribuïu a què Centelles tingui màgia i un exemple el Centre d'art el Marçó vell i la seva comissió.

Bones Festes, feliç Any Nou i un bon Nadal cultural a Centelles!


Josep Paré Aregall

Alcalde


 


EXPOSICIÓ ANTERIOR





















MUDA

“La pintura és el llenguatge de la pèrdua. Es raspen capes de pintura una i altra vegada, es reconstrueix i es perd de nou. A l’esperança li segueix el desànim i després l’esperança. Es pot elaborar el buit d’una pèrdua per mitjà d’aquest procés de pintar, que s’estructura per sobre de tot, al voltant de la pèrdua?”.

Celia Paul. Autorretrato.


Un dels avantatges de fer una mudança és que no hi ha pam de casa que quedi lliure de ser revisat, recol·locat o eliminat. Si qui fa la muda és artista plàstic els pams, racons i raconets es multipliquen fins a l’infinit.

Aquesta (re)moguda física, mental i emocional, també m’ha permès revisar l’obra feta fins ara, retrobant-me amb peces que tenia oblidades. Observo una sèrie d’elements gràfics, formes, tècniques, materials, gestos, colors… que es van repetint al llarg dels anys i que han anat construint el meu univers simbòlic.

Alhora, una de les temàtiques que emergeix amb certa periodicitat és precisament la MUDA que, segons un moment vital concret -personal o social-, adapta un o altre significat que té la paraula i, en conseqüència, la representació plàstica també varia:

MUDA, de silencis provocats per la incapacitat de parlar;

MUDA, que no té so, com el dibuix i la pintura;

MUDA, allò que existeix però no pots explicar;

MUDA, com el que experimenten alguns animals i també els arbres, canviant o renovant la ploma, el pèl, la pell, les banyes, l’escorça. Mudar per seguir vivint;

MUDA, acció de canviar-nos de roba, per bruta, vella o per celebrar quelcom. Renovació;

MUDA, de mudança. Física, mental o emocional.

La diversitat de peces escollides per a aquesta mostra van de finals dels anys 80 fins ara. Sense respectar un ordre cronològic, natura i paisatges interiors, silencis i grumolls, traços, mudes i llibres muts, dibuixos a cegues… s'entrellacen entre elles cosint un fil de silencis.

Agraeixo l’oportunitat que el Marçó Vell m’ha donat, fent de la MUDA, revisió i tancament (o no) d’etapa.

Marina Berdalet i Andrés

 

Web de l'artista >>>










EXPOSICIÓ ANTERIOR



Un any més, coincidint amb la Festa Major d'estiu es fa entrega del Premi Centelles, un premi consolidat a la vila i que, amb més de vuitanta anys d'història, és un referent a Catalunya i a l'Estat. L'exemple són els més de 150 artistes que hi han optat i els mateixos finalistes, amb la seva procedència.
Vull posar en valor la importància per Centelles de disposar del Centre que acull l'exposició, que acollirà també la de la guanyadora l'any vinent i que, permet veure una mostra de les obres guanyadores dels últims anys. Un equipament que es dinamitza i es consolida gràcies a la Comissió, i a les seves aportacions, i que contribueix a vincular la vila amb la cultura. Un vincle extrapolable al jurat. Un any més, un jurat plural, divers i que, any rere any, es renova i canvia, cosa que garanteix que, amb les seves deliberacions, les obres seleccionades representin l'avantguarda cultural.
 Vull agrair a Jordi Vilarrodà i Anna González que novament n'hagin format part i valorar molt positivament la participació de Dani Font, Pere Pedrals i Cristina Requena, persones que amb la seva trajectòria professional i els projectes que lideren o impulsen són un referent de la dinamització cultural i de posar en valor el patrimoni i la seva exposició.
Vull acabar felicitant a tots els centellencs i centellenques que han participat en el certamen. Encara que enguany no els veiem exposats, molts d'ells han passat diverses fases, cosa que confirma la seva vàlua i la dificultat d'acabar obtenint el premi o ser finalment amb els quadres seleccionats a l'exposició. Vull agrair a totes les persones del municipi que permeten que aquest premi sigui una realitat.
Finalment, vull felicitar Kihong Chung i Kassidy Alane Goins pel seu reconeixement honorífic i perquè els seus orígens evidencien la internacionalitat del premi i la globalitat del món en el que vivim. I vull felicitar també Glòria Giménez Carrillo per haver aconseguit el premi. Destacar, el seu treball al voltant del Vallès, un referent per a tots nosaltres, des del Centre Roca Umbert i tot el cercle artístic. L'art i la cultura també han de servir per fer crítica social i la seva obra vinculada a la sèrie de llocs peculiars ens connecta amb moments recents de la COVID, la solitud, la protecció... i ens ha de fer reflexionar com a societat connectada i globalitzada, ja que la solitud i la individualitat continua present entre nosaltres. Aquests dies de Festa Major, són dies per compartir i reflexionar; i l’obra guanyadora, precisament ens anima a poder fer aquest exercici de reflexió personal.
Bona Festa Major a tots i totes i llarga vida al Premi Centelles de Pintura.

Josep Paré Aregall
Alcalde




















PREMI CENTELLES 2023

20200410 Hart Island after John Minchillo
Llapis aquarel·lable i típex sobre impressió litopoliester.
De Glòria Giménez Carrillo de La Roca del Vallès.


Catàleg 2023 >>>


 

EXPOSICIÓ ANTERIOR




Centelles il·lustrat és una exposició amb un clar objectiu: donar visibilitat a una de les disciplines artístiques que històricament ha estat considerada art menor, però que últimament està guanyant terreny i adeptes, la il·lustració. Definit com el mitjà de comunicació que a través d’una imatge ens transmet un missatge, i no forçossament acompanyat de text.
Hem fet recerca de les persones que s’hi dediquen al nostre municipi, algunes popularment conegudes aquí, i d’altres amb publicacions lluny de casa nostra.
Luís Sardà i Joan Puig (Júnior) són el clar exemple d’aquelles persones conegudes, fruit dels seus nombrosos treballs i col·laboracions al poble, gairebé podem considerar-los els pioners.  
Una generació d’artistes formades dins el gènere de la il·lustració com Sara Serra, Laura Ramos i Judit Piella que treballen amb empenta i un estil propi molt definit, i Emma Martínez, que a més ha aconseguit convertir-ho en la seva professió. 
Laura Marsal ha transformat el dibuix en l’apèndix de la dansa i el teatre. i l’Alba Roca, ha sabut complementar la seva professió de mestre amb el món de la il·lustració. 
I per acabar, artistes com Alicia Mesas i Isaac Donaire que están al límit de la pintura o el dibuix i la il·lustració, i és que afortunadament avui en día les tècniques no son les que dominen, ho fa la idea del creador.

David Casals


 



EXPOSICIÓ ANTERIOR

 






















Ersília, és una ciutat imaginària que Italo Calvino descriu en el seu llibre “Les ciutats invisibles” Els habitants d’Ersília estan connectats a través de fils que teixeixen i estenen entre ells. Aquesta ciutat imaginària ens fa reflexionar sobre els vincles que establim els humans entre nosaltres i amb el nostre entorn, i com aquests lligams són fràgils i vulnerables com la vida mateixa. Els fils que ens uneixen poden ser ferms i gruixuts o delicats i prims. Uns fils que esdevenen xarxes; que sovint s’esquincen, es trenquen, es desfilen.Vivim temps distòpics on superficialitat, incertesa, ansietat, por, són presents en el dia a dia. La utopia ja no hi té cabuda, ha esdevingut una utopia utòpica. La mostra reflexiona sobre el valor dels lligams humans en un món cada vegada més fragmentat, i sobre com aquests lligams poden ser la clau per a una societat més justa i equitativa. És una invitació a redescobrir les nostres connexions amb el món que ens envolta (i del qual formem part) i a teixir nous fils per crear xarxes més sòlides i resilients per a una millor connectivitat entre humanitat i natura.

L’exposició és una selecció d’obres realitzades des del 2020 fins a l’actualitat. Està formada per diferents elements: el projecte Utopia, intervenció participativa duta a terme el maig del 2020 amb un grup d’adolescents; una sèrie de fotografies on l’obra artística dialoga amb el paisatge, concretament amb el turó del Puigsagordi, creant una simbiosi entre art i natura; i una mostra d’obra pictòrica, les “xilomatrius”, on a partir d’una tècnica de gravat com és la xilografia, la matriu de fusta ja esdevé l’obra definitiva.En conjunt, una producció artística que il·lustra el nexe entre els humans i el paisatge que ens acull. Com a part integrant d’aquest cosmos, la bellesa ens humanitza. Tal com diu Ramon Trecet: buscad la belleza, es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo.Eulàlia Llopart




























EXPOSICIÓ ANTERIOR

 






















He tingut la sort de llegir i gaudir del llibre Poblenou: La memòria pintada de Neus Martín Royo, editat el passat setembre amb motiu d'exposar la seva obra al barri que l'ha vist créixer i que ella ha sabut immortalitzar. A través de la seva obra molts centellencs i centellenques connectarem amb records del passat industrial de la nostra vila o de records que ens traslladaran a places, carrers o esdeveniments del Poblenou de Barcelona. Alguns records recents com poden ser: el Palo Alto, caminar pel Passeig Marítim o vivències a la rambla del Poblenou. Sense anar més lluny i per evidenciar aquests vincles no fa molt vaig poder saludar a uns formatgers de Centelles mentre venien els seus productes en aquesta Rambla.

Parlar de la Neus és parlar del Premi Centelles on ha col·laborat de diferents maneres i entre aquestes fent de jurat. També destacar el seu vincle amb l'artista Francesc Artigau, implicat amb el Centre d'art el Marçó vell i el nostre poble i mencionar la importància d'exposar a la sala Parés que la va unir amb l'artista local David Casals. En definitiva una llarga trajectòria, amb exposicions individuals i col·lectives, que s'ha anat consolidant des de final dels anys vuitanta.

Finalment, i parafrasejant a Joan Carles Luque: "l'obra pictòrica de la Neus (...) és la imatge d'un moment, l'instant copsat amb color" perquè com escriu Sergio Vila-Sanjuan a La Vanguardia el seu treball pictòric plasma panorames i racons a través del realisme d'avantguarda. Un estil que el podem descobrir en aquesta exposició o a través de la formació que exerceix en el seu taller del Poble Nou.

Josep Paré Aregall

Alcalde

Catàleg >>>

Web Neus Matín Royo >>>



EXPOSICIÓ ANTERIOR

 






















Què ens vol dir aquell que ens mira i què entenem nosaltres del que veiem?

Per a mi, atrapar-ne el significat i expressar-lo sense artificis, utilitzant la paraula o la imatge justa, era un repte, fins i tot un risc, que es va convertir en una feina engrescadora.

Aquest repte va ser el punt de partida d’un camí pel què he transitat durant un quant temps. La recerca de possibilitats i solucions m’ha anat proposant tècniques que he utilitzat per obtenir els resultats que buscava. Amb ells a les mans, he seguit escodrinyant, tractant de comprendre, a fi i efecte d’expressar tot el que percebia.

Aquesta exposició vol ser una mostra d’aquests recorreguts i d’algunes de les respostes a què m’han dut. No sé si es corresponen ben bé amb el que, en el seu moment, volia comunicar, però el que sí puc dir és que, per a mi, han estat tant enriquidores com m’agradaria que ho fossin per vosaltres.    

Neus Gòrriz

















EXPOSICIÓ ANTERIOR

 






















Un poble amb art

Aquest any 2022 a través del Centre d’Art el Marçó Vell i d’El Niu del Palau hem pogut gaudir de diverses exposicions d’artistes locals. Ho vull destacar perquè evidencia, com ja he destacat en diferents moments, la vitalitat que tenim com a poble i d’una forma molt especial les sinergies culturals que existeixen i que s’han anat creant al llarg dels anys. I no menys important vull destacar la vàlua dels artistes que ens mostren el seu art, especialment els que ho fan de forma individual, però també els que ho fan col·lectivament. Aquesta exposició n’és un gran exemple.

Fa pocs dies hem vist la mostra de l’Aleix Mataró. Començàvem l’any amb Joan Subirà i Miquel Roma, seguíem amb Josep Musach i David Casals abans de l’estiu, i teníem la grata sorpresa del Premi Centelles per a l’artista local Eulàlia Llopart. Són exemples locals, però si miréssim exposicions que s’han fet a la comarca o al país també hi trobaríem artistes del nostre municipi o que hi estan vinculats. Vull destacar que tot aquest pòsit cultural és possible per haver donat suport a la formació artística i haver potenciat l’escola de dibuix que ha anat evolucionant fins al que és actualment, una escola d’art. Entre els seus fruits, hi ha els treballs que aquí podem veure.

Acabo amb un agraïment molt sincer a totes les persones que feu possible aquesta exposició, amb un record als artistes que ja no hi són i un reconeixement a tothom que contribueix en aquesta difusió artística. Una menció especial a l’artista Tere Roma perquè l’any vinent farà 25 anys que il·lustra els calendaris de l’Ajuntament de Centelles. Disculpin que ho personalitzi, però crec que és un exemple extrapolable d’altruisme i compromís amb la vila a través de l’educació i l’art. Finalment, com que aquests dies molts de vostès compartiran aquesta exposició amb familiars, amics i coneguts en els dies festius que ens esperen, de tot cor els desitjo unes bones festes.

Josep Paré Aregall

Alcalde




   





EXPOSICIÓ ANTERIOR

 











EXPOSICIÓ ANTERIOR

 



El Premi Centelles de Pintura ve de lluny, ve de 80 anys enrere. I m’afegeixo amb molt de gust a aquest aniversari per dos motius: en primer lloc, perquè promou els artistes plàstics del nostre país; en segon lloc, perquè acosta aquest art a la ciutadania.

Les imatges són la matèria prima de totes les arts plàstiques i visuals: del dibuix a pintura; de la fotografia al videoart; de l’escultura a les instal·lacions. Les imatges neixen de l’acte de veure. El pintor, però, més que veure, mira. I mirar és l’acte de triar, com tan bé ha escrit John Berger, el pensador i escriptor que més ens ha ensenyat a mirar l’art de la pintura.

No hi fa res que els artistes siguin amateurs o professionals; inèdits o reconeguts: tots tenen un comú denominador que és que la pintura trasllada amb emoció i llibertat les imatges d’allò que veuen, ja siguin en forma d’objectes o d’idees. I no oblidem que l’acció de veure es anterior a la paraula. 

La pintura continua viva entre nosaltres. Els premis conformen espais per difondre-la, espais on els artistes la puguin fer arribar als homes i dones. El Premi Centelles és un exemple tangible d’això, en haver procurat un museu municipal per mostrar el patrimoni pictòric que des d’inicis dels anys 70 ha anat creant.

L’Ajuntament de Centelles m’ha explicat que la iniciativa del Premi Centelles va sorgir l’any 1943, primer com a Mostra de Pintura, i que, a partir de l’any 1954, va comptar amb un jurat i amb un guardó en metàl·lic. Aquestes sinèrgies creades per incentivar la cultura pictòrica entre els seus aficionats van anar-se ampliant i, l’any 1960, els impulsors el van convertir en concurs de pintura ràpida.

A partir de 1967, coincidint amb el 25è aniversari del premi, es va tornar a la fórmula estricta de concurs de pintura. L’any 1973, es va acordar recollir part de les obres per crear el museu. Amb els anys, en va desaparèixer la temàtica local fins que a finals dels anys 80 es va crear un premi únic amb més dotació econòmica. 

L’any 2004 es va inaugurar el Centre d’Art el Marçó Vell, que va esdevenir la seu permanent de les obres guanyadores del concurs.

Després d’aquest repàs, només em resta felicitar els organitzadors per mantenir viu el premi més antic de pintura lliure de Catalunya i desitjar-los que en pugui complir molts més.

Miquel Iceta i Llorens
Ministre de Cultura i Esport



80 anys pintant la nostra cultura des de Centelles

Per mi és tot un honor dedicar aquestes línies d’agraïment a totes les persones que, des de l’any 1943, heu invertit esforços en l’organització del concurs de pintura Premi Centelles, el certamen més antic de pintura lliure de Catalunya. Són vuitanta anys pintant la cultura des de casa nostra, amb passió per una disciplina artística de la qual en sou degans.

La pintura és la forma artística d’expressió visual que ens permet connectar de manera automàtica els mons que imaginen els i les artistes. A través de les formes, les composicions, els cànons, les textures, la profunditat, els colors i totes les aplicacions possibles, podem comprendre la realitat i la seva història des d’una perspectiva polièdrica i crítica; creant referents que ens cohesionen com a societat i ens fan més lliures.

El vostre és un exemple del tipus de cultura de proximitat que defensem, i que podem construir des dels pobles. Vau néixer com una mostra de pintura d’artistes locals, i vau créixer i evolucionar fins a bastir, amb esforç i perseverança, un dels concursos més estimats. 

Vull acabar agraint-vos de nou aquesta contribució entusiasta que feu al país des de Centelles. Amb el vostre exemple ens ajudeu a dissenyar i projectar un país dinàmic, singular, atractiu, proper i càlid, i us ho agreixo profundament.

L’enhorabona per aquests vuitanta anys,

I per molts anys més!

Natàlia Garriga Ibáñez
Consellera de Cultura



Enguany entreguem un premi molt especial, ja que som el municipi que té l’orgull de tenir el premi de pintura lliure més antic de Catalunya. Efectivament, el premi es reafirma i consolida arribant amb vitalitat a la 80a edició, amb prop de 180 artistes que hi han optat. Després dels processos selectius corresponents, tindrem el plaer de visualitzar una vintena d'obres amb els premis i accèssits corresponents.

Un any més podem parlar del prestigi del premi per la diversitat de procedències de les obres, amb una clara consolidació d’artistes d’arreu de l’Estat i del conjunt del país, sense obviar els artistes locals que any rere any també opten per buscar-hi un reconeixement. Enguany vull felicitar especialment l’artista local, Josep Vernedas, seleccionat per a la mostra final i evidentment també l’artista local Eulàlia Llopart perquè els últims mesos ha obtingut un gran ressò, ha iniciat projectes i ha exposat en diferents mostres que amb el Premi de Centelles evidencien la seva maduresa artística i la seva vàlua creativa. La més sincera enhorabona per aquest reconeixement al seu treball i per contribuir a donar a conèixer Centelles des de l’activisme cultural.

En moltes ocasions he mostrat l’orgull que sento que la nostra població doni suport a les diverses activitats culturals que es creen i als artistes, els quals, ja siguin de Centelles o hi resideixin, donen a conèixer la vila a través de la seva professió i/o vocació. Així mateix, també vull expressar el meu orgull pel fet que plantegem les diferents iniciatives socials amb valors ferms, que ens han conduït, per exemple, a haver optat per un jurat format només per dones per reforçar la importància de la dona en el món en el qual vivim i també en les iniciatives socials, educatives i culturals que contribueixen a difondre la cultura en general. M’agrada destacar el jurat perquè una particularitat del premi és que el jurat any rere any canvia, essent un reflex de la societat canviant en la qual vivim.

Finalment, vull expressar el meu agraïment a totes les persones que al llarg d’aquests anys han fet possible que el premi es mantingués i felicitar els seleccionats.

Josep Paré Aregall
Alcalde

CATÀLEG PREMI CENTELLES 2022 >>>>



EXPOSICIÓ ANTERIOR

 




Intempèrie

Aquesta és una sèrie de pintures que es va iniciar al 2020 i que encara continua oberta.

És tracta d’una exploració del paisatge portat a un límit, on el color i la llum són protagonistes.

La tria d’un tema era primordial per a sustentar aquesta nova sèrie de quadres per la senzilla raó que l’obra havia de ser capaç de generar un llenguatge que sostingués la creació i que no s’esgotés ràpidament.

El transfons d’aquests quadres és una certa arquitectura. Sempre he sentit un gran interès per aquesta disciplina i per la forma en què afecta a l’ésser humà en diferents aspectes però aquí l’arquitectura ha sigut reduïda formalment a un nivell d’arquetipus, la forma més bàsica per la qual podem identificar una construcció humana.

A partir d’aquí s’estableix un joc entre la forma i la seva relació amb el fons o espai pictòric. Aquest ordenament rigorós de la composició té a veure amb allò buit i allò ple. O també, l’espai natural i l’espai  humà; de com un és ocupat per l’altre i de com aquest recupera el seu  estatus primigeni. Espai inert i espai actiu. 

Tot mitjançant el llenguatge de la pintura, de com el fons invaeix la forma i la forma sobreviu sostinguda per allò que la defineix.

L’ús del color és determinant en aquestes pintures. No s’hi fa un ús al·lusiu a la realitat, és un color mental i interior encara que pugui al·ludir a una idea de paisatge.

Aquest color té una voluntat de transfigurar-se en llum. D’aquesta manera es potencia l’ aspecte metafísic de les pintures.

El ritme i la repetició són aspectes importants de la forma. El ritme dintre de la composició i la impossibilitat que les formes siguin iguals, volent ser idèntiques, són una al·lusió irònica a la voluntat de perfecció que sempre ha perseguit la creació humana i de la constant carrera tecnològica en la qual ens trobem immersos.

Jordi Vila Llàcer




Celobert. Acrílic sobre tela. 100 x 73 cm. 2021






Suma. Acrílic sobre tela. 81 x 100 cm. 2021







Suscribirse a: Entradas (Atom)