EXPOSICIÓ ANTERIOR
25: EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA
Enguany
fa 25 anys que vaig presentar la meva primera exposició individual. Volgudament
va ser a Centelles, a la Capella de Jesús, un recull d’obra feta entre els anys
1997 i el 2000.
A
partir de llavors han estat una trentena d’exposicions monogràfiques fetes a
galeries i centres artístics de Catalunya i l’Estat Espanyol, i ja més de
dues-centes exposicions col·lectives arreu.
Aquesta retrospectiva commemorativa aplega una obra de cadascun d’aquests vint-i-cinc anys, com a mostra de totes aquestes exposicions.
El
meu afany inquiet amb l’evolució pictòrica fa que aquest recull evidenciï el
canvi pictòric que hi ha sofert la meva obra aquests anys. Diferents tècniques,
diferents referents, diferents tractaments, diferents suports... no m’agrada
repetir fórmules ja apreses.
Però
vist en perspectiva, sempre hi ha elements que uneixen aquesta obra aparentment
dispersa i que li donen caràcter i estil propi. Us animo a descobrir-los.
Moltes
gràcies per acompanyar-me en aquest camí!
David Casals
"La finestra (retrat de la mreva àvia)", 2000. Oli sobre tela, 130x130 cm. Col·lecció particular.
"Real", 2024. Acrílic sobre tela, 150x100.
Web de l'artista: www.davidcasals.com
EXPOSICIÓ ANTERIOR
ACTA D’ATORGAMENT DEL PREMI DEL LXXXIII CONCURS DE PINTURA
Data: 18 de juliol de 2025
Horari: de les 10.30 h a les 13 h
Lloc: Centre d’art el Marçó vell
Jurat del 83è Concurs de Pintura
PREMI CENTELLES:
Anna Chávez Calm, presidenta
Pere Amilibia Estrany
Miquel Bardagil Luño
Marta Busquets Font
Mariona Esteba Suquet
Pepa Ventura Altayó
Tere Roma Viñets, secretària
En la primera fase del Premi es van presentar 134 obres en format digital. La comissió va fer una preselecció de 61 obres. D’aquestes, se n’han presentat 59, de les quals el jurat en fa el veredicte.
1a selecció: 22 obres per exposar
Números: 3, 9, 23, 26, 33, 37, 38, 44, 46, 62, 64, 68, 70, 79, 84, 89, 106, 116, 117, 125, 126, 130
2a selecció: 6 obres finalistes
Números: 23, 33, 38, 89, 116, 126
3a selecció: 4 obres finalistes amb opció a premi
Números: 23, 33, 89, 126
El Jurat acorda atorgar:
PREMI CENTELLES a l’obra número 89 titulada Inevitable de la qual és autor Daniel Garcia.
MENCIÓ HONORÍFICA a l’obra número 126 titulada Geometria urbana, de la qual és autora Carme Aliaga Parera.
EXPOSICIÓ ANTERIOR
“Diálogos con la
arquitectura” 2015-2025
"La arquitectura es el juego sabio, correcto y magnífico de los volúmenes bajo la luz" Le Corbusier.
Conocer a Alejandro Quincoces y
aprender de él me permitió dibujar calles, edificios… y explorar cómo nos
relacionamos con la ciudad.
Luego emprendí una
búsqueda más introspectiva y descubrí Txingudi
Ikastola, 2017: un edificio que me ofrecía un campo de estudio sobre la incidencia
de la luz y la creación de espacios que, a veces, rozaban la abstracción. La
arquitectura me dio un lenguaje compositivo en el que el color cedía
protagonismo a las luces y a las sombras.
La ruina —la antigua aduana de
Irun y el fuerte de Txoritokieta— evoca el tiempo detenido y el desgaste que la
historia imprime en las cosas y en nosotros. Una ruina no solo muestra el paso
del tiempo, sino que lo encarna, lo hace visible y lo vuelve tangible.
Esto me ha permitido evolucionar desde otra perspectiva, la de la imagen,
entendida como excusa para la experimentación. ¿Qué es más importante, el
proceso o el resultado?
Antes abordaba cada obra desde una concepción previa muy clara. Ahora intento
que cada pintura surja de un cúmulo de circunstancias que se dan mientras
pinto. Investigo, pruebo y, sobre todo, me divierto. Ya no persigo tanto la
imagen inicial: es el proceso el que da forma a la obra de arte.
EXPOSICIÓ ANTERIOR
En plena època de reflexió genèrica entorn de la filosofia de la imatge, en un moment en el qual la fotografia i les seves particularitats han estat desplaçades per la complexitat conceptual d’un nou paradigma visual que anomenem postfotografia, quan aquesta era postfotogràfica ha convertit en missatge allò que abans era considerat document i veritat, i quan els teòrics essencials afirmen que la fotografia era escriptura i ara és llenguatge, Anton Granero ens presenta al Casino de Vic una exposició de fotografia basada en la memòria i en la realitat.
Àlbum és una mostra que manté la natural afinitat entre imatge i realitat, que es mou entre les coordenades de l’ontologia i de la sensibilitat artístiques, que s’aparta de la inèrcia mediàtica del consum digital i de la sobreabundància d’imatges, que defuig la pol·lució icònica, l’apropiacionisme i l’exercici autoreferencial als quals ens tenen tan habituats les xarxes socials i les plataformes tecnològiques. Ans al contrari, Àlbum s’endinsa en l’ecologia visual i la percepció estricta dels fets quotidians d’unes determinades realitats familiars, laborals, socials, etcètera. D’unes realitats que l’autor, naturalment adaptat al temps vital i al context social i tecnològic de l’actualitat, contribueix a construir i a metamorfosar en representació. D’unes realitats encabides entre les pàgines d’un àlbum que és el perfecte compendi de diferents gèneres clàssics en l’àmbit de la fotografia, d’un àlbum que es vol compartir amb el públic i que, alhora, arrossega la voluntat paradoxal d’endreçar i col·leccionar aquestes imatges en la intimitat i la privacitat.
En aquest àlbum, el fotògraf deixa veure el propòsit clar i transcendent de representar la realitat i de mostrar-nos-la testimonialment i creativament des del punt de vista de qui fa la fotografia. En cadascuna de les obres l’autor articula un discurs precís sobre el seu món i, en el conjunt de l’exposició, ens narra un acurat relat de les seves vivències. A Àlbum, Granero ens fa saber de l’ocàs de l’Aurora, de la vida agresta de l’Abril al Cap de Creus, de l’atenta aturada de la Lua entre la ufana d’uns horts al Port de la Selva, del glamur d’una barca centenària projectada i construïda per un mestre d’aixa, de les llums i ombres d’una estada a la ciutat d’Arles, d’un viatge als paisatges del Marroc, de l’art de l’antiga Grècia o dels documents visuals d’una impremta o d’una ganiveteria com a vestigis d’activitats professionals realitzades en tallers allunyats de les tecnologies actualment imperants.
La fotografia d’Anton Granero és directa, sense artificis, plena de sentit i preserva el contingut en la forma. És el producte de la seva manera particular de mirar el món que l’envolta. Com a fotògraf reconeix les limitacions del mitjà i n’aprofita les possibilitats expressives tant del present més actual com de la memòria. Àlbum imposa una direcció ètica sobre la realitat que mostra i desplega posicions estrictament basades en la sensibilitat i la llibertat creatives.
Ana Palomo, desembre 2024.
EXPOSICIÓ ANTERIOR
La meva història amb els calendaris va començar el 2000. Havia fet la felicitació de Nadal de l’Ajuntament i la MªDolors Aregall (un àngel molt estimat) em va proposar d’utilitzar-la també pel calendari de sobretaula que feia uns anys que es feia. I així, any rere any m’han anat encomanant aquesta tasca.
Fora d’un parell o tres de vegades , el tema ha estat suggerit, suposo, per l’alcalde. Sovint té a veure amb l’aniversari d’alguna entitat o edifici urbà, l’arranjament d’algun espai o una inauguració.
L’estil també ha anat canviant. Al principi la consigna era blanc, negre i un color perquè s’imprimia sobre làmina de plàstic. A partir de l’any 2012 la impressió sobre cartró ha permès que es poguessin plasmar els colors i els detalls amb més fidelitat . Amb tot, per a mi és un regal poder mostrar-vos aquests originals amb el seu tamany real.
Per la majoria dels temes he utilitzat fotografies. En algunes he tingut la sort de comptar amb les fotografies aèries, col·laboració de l’Enric , que d’altre manera no es podrien obtenir. I la tècnica, l’aquarel·la gairebé sempre ,encara que en alguna hi podeu veure collage, llapis de fusta o també ceres.
I aquí us haig de parlar de l’altre història : l Aquarel·la. És el procediment on em trobo més còmode, encara que m’exigeix planificar bé per no errar el que ja està fet. No es pot tirar enrere. La meva aquarel·la és pausada, no sóc ràpida. Penso i observo més que no pas actuo. Moltes de les que veureu són de petit format perquè quan viatgem o a les vacances sempre he portat l’aquarel·la. Quan pinto, sobretot del natural, el món es para i l’observació de formes i colors m ‘absorbeix. M’és molt difícil de prescindir dels detalls, d’aquelles petites coses que em fan sentir aquesta realitat.
Mai he fet una exposició individual. Pinto des que a l’escola vaig guanyar un concurs de dibuix i em va tocar una caixa d’aquarel·les. Aquest fet va transformar i dirigir les meves aficions i preferències d’oci. De sempre m’ha agradat dibuixar i pintar, però quan vaig fer el Magisteri vaig descobrir i treballar moltes tècniques que durant anys he anat aplicant a l’escola en els 43 anys de docència.
L’any 1992 em vaig plantejar compaginar la docència amb els estudis d ‘Arts aplicades de l’escultura a l’Escola d’Art de Vic. Una altra finestra oberta al món de l’Art amb professors com en Pep Ricart, l Eudald Alabau i en Miquel Amblàs entre d’altres. I vaig poder aportar més coneixements a la plàstica escolar. Durant un temps vaig fer-me càrrec de l’Escola Municipal de Dibuix. Vaig tenir l’honor prendre el relleu del mestre Josep Musach. Des d’aquí aprofito per recalcar la importància de la formació en l’Art per a tothom. Vaig aprendre molt sobre aquarel·la amb en Josep Pagespetit amb el qual vaig aprendre a pintar del natural i a tenir una paleta i materials més diversos i precisos.
M’ ha agradat molt formar part de la història de Centelles a través d’aquest bocinet de poble que, a principis d’any, entra a moltes llars i poder presentar-vos uns espais urbans amables, per sentir-nos-hi bé. I agraïda també de poder-vos mostrar la meva visió dels llocs i les situacions viscudes a través d’aquesta tècnica i activitat que m’estimo tant.
Moltes gràcies a l’Ajuntament i a l’equip del Marcó Vell, sobretot en David Casals, que ho han fet possible.
Tere Roma
EXPOSICIÓ ANTERIOR
A
Jesús Ramos el quadre se li fa petit. Aquest rectangle de fusta que usa com a
llenç representa sovint espais geogràfics de grans dimensions comprimits en la
seva representació cartogràfica. A cop d'ull podríem pensar que es tracta d'una
senzilla pintura abstracta que es deu a la seva pròpia autonomia i que respon a
l'art per l'art. Però no és així. Si observem bé la superfície d'aquestes
cartografies, en què domina l'ocre i el blau, sovint amaguen una retícula que
estructura l'espai físic del quadre, encara que el que s'hi representa no
guardi una relació directa amb aquesta xarxa reticular.
Els blaus són emboirats, els ocres i
grocs són atmosfèrics i les retícules estructuren interiorment un contrapunt al
moviment gestual que determina aquestes cartografies generalment zenitals. És
el contrast entre un element dinàmic i un d'estàtic.
El
que caracteritza aquestes pintures és l'organicisme, la volguda riquesa
textural de la superfície que acaba donant a la pintura un gruix amb nombrosos
matisos. Aquest aspecte brut, orgànic, de la seva pintura, és el que li dóna la
riquesa de tons de color sovint amagats. Embrutar, rascar, treure els colors
que hi ha al dessota de la darrera capa és com un descobriment arqueològic, que
vol el seu temps.
No és una pintura ràpida, de gest i
prou, sinó una pintura de cuina a foc lent, amb molts ingredients. (...)
Sempre,
però hi ha una mirada arqueològica, la intuïció d'una catàstrofe pretèrita, o
tal vegada futura, en què el que era
construït queda desdibuixat i dissolt de nou en la matèria. De tant en tant,
podem trobar-hi estructures, que suggereixen una barana o una escala, però que
no van enlloc. En el rerefons d'aquestes pintures podem plantejar-nos qüestions
sobre el destí del planeta terra i el respecte que hauria de generar.
De tant en tant, Jesús Ramos,
apassionat de la literatura, escriu. Té un poema que es titula Pretérito perfecto, que lliga perfectament amb
la consciència de catàstrofe natural que, malauradament, cada dia és més
present a les geografies planetàries. Il·lustra molt bé el que són les seves
pintures, en l'espai, el temps, i l'absència del factor humà, del que només
queda el rastre del seu pas, com la presència de números o d'escriptura.
Comença així:
Nos deslizábamos como icebergs
desprendidos de una Atlántida que se alejaba.
Se iba hundiendo a nuestro paso
todo aquello que rozábamos - putrefacto y destrozado
-
mientras la temperatura nos iba,
poco a poco, fundiendo.
[...]
PILAR PARCERISAS
EXPOSICIÓ ANTERIOR
D'on venim?
L'any 1979, amb catorze anys, junt amb altres companys de l'escola Ildefons Cerdà, quan cursava 8è de l'antiga EGB vam crear una publicació periodística trimestral, Hores Viscudes. Aquell va ser un dels meus primers contactes amb el món de la comunicació i el fotoperiodisme, que ja llavors m'apassionava.
Després van venir les meves experiències laborals, en una impremta vigatana on vaig aprendre sobre impressió i el color. Per aquells anys vaig treballar al laboratori fotogràfic Pujol de Centelles com a cap de magatzem, de ben jove.
I també va ser llavors dels meus modestos inicis de corresponsal a Osona sud pel setmanari Ausona. Un mitjà on vaig col·laborar durant més de quinze anys i on vam passar d'una edició a la setmana fins a tres, sortint els dimarts, els dijous i els dissabtes. Enmig, diversos treballs per La Vanguardia o TV3. I poc després amb la Iolanda, el Lluís i el Josep vam crear la revista local El Portal, que continúa ben viva en la seva trajectòria.
Fa uns deu anys vaig retornar a la meva vida de fotoperiodista en altres mitjans com Osona.com i Nació Manresa del grup Nació Digital. I posteriorment a la revista setmanal gratuïta, en paper, Més Osona. Actualment, continuo les col·laboracions per a aquests dos mitjans amb cobertura informativa de societat, cultural i gastronòmica de les comarques d'Osona, Bages, Moianès, Lluçanès, Garrotxa i Ripollès.
Per què una exposició sobre un bosc?
Tot aquest bagatge arreu del país m'ha portat, sobretot aquests darrers anys, a conèixer i compartir experiències i amistats amb gent ben diversa com economistes, empresaris, caps de personal, actors, polítics, religiosos, pintors, cantants, escultors, escriptors, periodistes i corresponsals de guerra entre d'altres.
De tots ells crec que és un merescut homenatge aquesta exposició a un dels artistes que més m'ha impactat darrerament, en Xicu Cabanyes. Bàsicament per dos motius, però per molts d'altres amb els quals aquí no em puc estendre. L'any 2025 farà vuitanta anys, dels quals s'ha passat cinquanta anys creant un món i un univers en un bosc, Can Ginebreda, a Porqueres (Pla de l'Estany) on ha plasmat la seva forma de veure i viure la vida.
Més de cent escultures hi són presents, pel gaudi de tothom, en diferents materials, formes i mides. Un bosc d'escultures on l'emoció, la sensualitat, la política, la indignació, la vida, el sexe, l'erotisme hi són ben presents, en una proposta única al nostre país. I en un dels boscos artístics més reconeguts d'Europa, conjuntament amb l'italià de Bomarzo i l'holandès Kroller-Muller. Can Ginebreda és el tercer bosc d'escultures més antic d'Europa i únic en la seva temàtica.
I com podia traslladar tant coneixement, tant esforç i tanta dedicació, al meu poble perquè la gent el conegués o el tornes a retrobar? Doncs de l'única manera que jo sé fer-ho, mitjançant aquest text i amb una col·lecció de quaranta fotografies fetes en blanc i negre, resultat d'una acurada tria d'entre més de dues mil imatges captades durant deu anys en aquest bosc màgic, únic, personal en resum l'obra de tota una vida d'un artista i intel·lectual singular, rebel i lliure com és en Xicu Cabanyes.
Llarga vida al bosc de can Ginebreda, llarga vida al Xicu i per molts anys.
Toni Carrasco
EXPOSICIÓ ANTERIOR
El passat juliol el Jurat convocat pel Premi Centelles d’enguany va analitzar les diferents obres presentades i va seleccionar-ne les exposades així com les guanyadores. Va ser un debat molt interessant i aprofito per agrair al Jurat la seva generositat per formar-ne part i a la Comissió per la seva implicació. Sempre m’agrada destacar que el Jurat, majoritàriament, cada any canvia i, en conseqüència, cada any tenim la sort com a municipi que persones reconegudes en el món de l’art i la cultura seleccionin l’obra guanyadora i les exposades.
Fa temps que des de l’Ajuntament destaquem que amb més de 80 anys d’història és una referència a Catalunya i Espanya. Les obres guanyadores d’enguany mostren aquest vincle amb altres regions i pobles de l’Estat i hem de valorar molt positivament que artistes locals, que han forjat part del seu coneixement artístic a l’escola d’art municipal, estiguin exposats és un honor pel fet i per la vàlua que transmet l’educació artística a la vila.
L’any que ve podrem veure la segona part del premi, ja que a més de la dotació econòmica i el guardó que s’entreguen en inaugurar la mostra col·lectiva hi ha l’exposició individual que ens permetrà l’aproximació a l’obra de l’artista.
En acabar vull agrair a tots els centellencs i centellenques que al llarg dels anys han donat suport a aquesta iniciativa i desitjar a tothom una bona Festa Major.
Josep Paré Aregall
Alcalde
Catàleg 2024 /Catalogo 2024 >>>
 |
| Premi Centelles 2024: Antigua Aduana de Irún II Susana Ferreira |
 | ||
| Menció Honorífica: Tres nens en una barana Jesús Manuel Moreno
|
EXPOSICIÓ ANTERIOR
Vaig començar dibuixant un tema, però, en uns moments, tot se'n va anar en orris; vaig entendre que m’havia precipitat.
Ja sé que tot comença i tot acaba, però la pregunta que em faig és: totes aquestes generacions de vuit a vint-i-nou anys, què faran?, o millor dit, què podran fer?, de què viuran? I aquí és on comença la sèrie de dibuixos que presento.
Hi podem veure massificacions de persones escoltant un concert i dient que és tan bo; tots drets i premuts. Persones que van seguint una cua que entra en un lloc desconegut del qual en serà molt difícil sortir-ne. Persones amb l’aigua fins al coll demanant ajuda.
I així va seguint…
En el programa de la festa major de Centelles de l’any 1963, entre altres notícies, s’hi publica una estadística de llocs de treball ocupats en cadascun dels sectors.
Avui, tots aquests llocs que hi havia hagut, fa l'efecte que un mag, amb la seva vareta màgica, ha fet desaparèixer edificacions, màquines i treballadors que s’hi guanyaven el pa. Som més habitants i hi ha menys fàbriques. També han desaparegut molts tallers i comerços.
Continuo pensant en tot el jovent… Que no tirin la tovallola!
Tornant a les meves obres: són dibuixos fets amb canya, amb tinta xinesa negra i una mica de carbonet, sobre paper de 100 x 70 cm.
La sèrie l’he acabada amb un dibuix que és una al.legoria de la vida amb nens jugant i avis que se’ls miren amb nostàlgia.
Josep Musach, juny de 2024
EXPOSICIÓ ANTERIOR
De petit
solia passar força estones a l'estudi del meu pare, entretenint-me amb les
andròmines que hi havia per allà, l'atrezzo, els decorats o simplement amb la
màquina d'escriure. Poca atenció posava a les fotografies que ell feia, principalment
de mobiliari, roba de llit i coses per l'estil. Sovint, els clients em
preguntaven: "I què, de gran seràs fotògraf com el teu pare?", al que
jo responia tot convençut que no. Potser la meva resposta hauria estat diferent
si hagués sabut que, anys abans de dedicar-se a fer aquelles avorrides fotos,
el meu pare fotografiava curses de Fórmula 1, artistes, músics... i tot allò
que realment l'apassionava però que, malauradament, no era prou rendible com
per mantenir una família. Diuen que la vida és qüestió de prioritats i el meu
pare les va tenir clares.
Curiosament,
amb el pas dels anys, jo mateix em vaig fer aficionat a la fotografia, i ara
com a tal, veient per primera vegada aquest material, he descobert un fotògraf
molt diferent del que coneixia. I m'alegra moltíssim que per fi tothom pugui
descobrir-lo.
Marc
Puvill Alemany
Em ve a la memòria el record de fa uns anys, de quant era
adolescent.
Estava estudiant música i ja començava a tocar la bateria
quan va venir a viure a Centelles un fotògraf, en Pep.
Durant una curta temporada vam ser veïns, i clar, de
seguida ens va unir la música. En Pep havia tocat la bateria!
Ell, amb la simpatia que el caracteritza, m’explicava
anècdotes de quant tocava amb en Pi de la Serra ho acompanyava al Tete als
concerts; em parlava de noms que a mi em sonaven però en aquells moments em
queien lluny. No obstant al cap d’un temps vaig prendre consciència que en Pep
va formar part d’una generació i un moment d’ebullició cultural molt potent al
nostre país, i no tantsols això, si no que a través de la seva càmera n’ha
deixat constància.
Per a mi, recórrer l‘exposició i observar aquestes instantànies no només és apropar-me una mica més a aquest llegat històric i cultural si no que és, en essència, apropar-mi des de la visió més personal i íntima d’en Pep, la qual cosa la fa més especial.
David Viñolas – músic
Tríptic exposició >>>
EXPOSICIÓ ANTERIOR
El procés de creació comença amb la recerca de fotografies publicades a la premsa. Notícies tràgiques i traumàtiques que mostren escenaris de vulnerabilitat i dolor, on les vides humanes corren perill. Esdeveniments que suposen canvis d'escenari bruscos, on la quotidianitat es veu alterada de forma sobtada. La fotografia seleccionada es transforma al taller a través d’un procés minuciós i ritual. El resultat ofereix una nova estètica que perdurarà en el temps a través de la pell de dibuix, gravat o aquarel·la. Una transformació aparentment innocent que conté una gran càrrega tràgica.
Les representacions d'un atemptat, un bombardeig o un desastre produït per causes naturals inspiren un procés creatiu d'anàlisi i exploració a través de les línies, les formes i el color. Una mirada atenta i sanadora que persegueix donar la volta a l'efímera temporalitat d'aquestes imatges i potser també unir-se al dolor i al trauma.
Un treball que de forma silenciosa ens recorda el patiment de la vida, i per al qual els versos de dol i bellesa de l’escriptora romanesa Angela Marinescu (1941-2023) ens regalen una frase inoblidable: conec el patiment que no conec.
EXPOSICIÓ ANTERIOR
Arbres i boira, còdols, tiges, fulles...natura en definitiva.
M’interessa tant la natura en conjunt com els petits detalls que observo mentre em passejo per un entorn sovint ben proper, i d’aquesta plaent activitat de mirar sense presses, en destrio aquells elements amb els que després treballo.
Mirar, passejar, sentir-me part del paisatge amb el que estableixo un forts vincles que em connecten no només amb els llocs sinó també amb les persones que els habiten, és el que ha centrat sempre la meva recerca artística. Buscar una manera personal de plasmar allò que m’ha commogut i atrapat de la natura és una dèria antiga que, pel que sembla, no considero encara esgotada, és el que impulsa el meu treball plàstic que s’acaba d’arrodonir quan com ara, tinc l’oportunitat que agraeixo molt, de mostrar i compartir els resultats.
Diu David Hockney que cal mirar de veritat per apreciar la bellesa que hi ha en tot i també que si dediques una mica més de temps a mirar alguna cosa, pot ser que vegis més del que aparentment mostra.
Una part de l’exposició són obres fetes fa més temps a partir de petits detalls de natura i en color i la resta, més recents, la conformen temes de boira pintats amb aquarel·la de tonalitats grises, paisatges dibuixats amb llapis de grafit i una sèrie de branques d’hivern feta amb acrílic i llapis sobre fusta. La intenció que hi ha al darrera d’aquests temes sense color és reduir al mínim els recursos plàstics i explorar les possibilitats no només de representar, sinó també d’expressar i transmetre les sensacions que la natura em produeix.
Més enllà d’una experiència estètica personal busco establir connexions amb l’espectador, destacant aspectes de l’entorn que a mi m’han atrapat i convidant a reflexionar sobre la riquesa material i formal del que ens envolta i que ens cal preservar.
Imma Parés
EXPOSICIÓ ANTERIOR
Nadal cultural a Centelles
Fer l'escrit dels Artistes Locals em fa una il·lusió especial. Sempre ho dic, però pocs dies abans que comencin les festes nadalenques i en el marc de la Fira de la Tòfona poder inaugurar aquesta exposició col·lectiva fa molta il·lusió. Sobretot perquè m'imagino els familiars i amics dels artistes, abans o després de les trobades visitant l'exposició. Uns comentaris extrapolables a moltes altres llars que després de visitar el Centre els hi farà il·lusió compartir-ho. Compartir des del respecte i l'estima el goig de veure veïns i veïnes del municipi que fan el gest amb coratge d'exposar i compartir el seu treball i ens donen l'oportunitat de sentir-nos orgullosos com a poble, del seu treball, la valentia d'exposar-lo i la generositat de compartir-lo.
Posar en valor les paraules il·lusió, compartir, generositat i estima en dies nadalencs segurament no ens sorprendrà, però fer-ho en un marc d'exposició artística col·lectiva ho fa especial i, segurament, per aquest motiu més important. Uns valors que com a societat els hem de reivindicar i vull destacar les famílies que els transmeten així com aquelles famílies que avui exposen conjuntament. Destacant els germans Roma, les germanes Vernedas amb el seu pare i també la família Musach que hi exposen tres generacions. Destacar, de la mateixa manera, tots aquells artistes que formats o formant-se a l'Escola d'Art comparteixen la seva obra amb els seus mestres. Professionals de referència que contribueixen o han contribuït a formar en les diferents disciplines i tècniques exposades.
La varietat de les tècniques utilitzades ens permeten gaudir des de l'escultura, la fotografia, la pintura, el dibuix, la forja, la ceràmica, el mosaic o el gravat; amb obres majoritàriament figuratives. Obres que ens permeten connectar amb les exposicions que hem vist al llarg de l'any al Centre i en espais propers i que podrem continuar veient. Un agraïment molt sincer a totes les persones que feu possible aquesta connexió cultural a través d'exposicions, als que ho feu a través d'aquesta col·lectiva o d'altres mostres culturals i gràcies a totes les persones que a través del voluntariat contribuïu a què Centelles tingui màgia i un exemple el Centre d'art el Marçó vell i la seva comissió.
Bones Festes, feliç Any Nou i un bon Nadal cultural a Centelles!
Josep Paré Aregall
Alcalde
EXPOSICIÓ ANTERIOR
MUDA
“La pintura és el llenguatge de la pèrdua. Es raspen capes de pintura una i altra vegada, es reconstrueix i es perd de nou. A l’esperança li segueix el desànim i després l’esperança. Es pot elaborar el buit d’una pèrdua per mitjà d’aquest procés de pintar, que s’estructura per sobre de tot, al voltant de la pèrdua?”.
Celia Paul. Autorretrato.
Un dels avantatges de fer una mudança és que no hi ha pam de casa que quedi lliure de ser revisat, recol·locat o eliminat. Si qui fa la muda és artista plàstic els pams, racons i raconets es multipliquen fins a l’infinit.
Aquesta (re)moguda física, mental i emocional, també m’ha permès revisar l’obra feta fins ara, retrobant-me amb peces que tenia oblidades. Observo una sèrie d’elements gràfics, formes, tècniques, materials, gestos, colors… que es van repetint al llarg dels anys i que han anat construint el meu univers simbòlic.
Alhora, una de les temàtiques que emergeix amb certa periodicitat és precisament la MUDA que, segons un moment vital concret -personal o social-, adapta un o altre significat que té la paraula i, en conseqüència, la representació plàstica també varia:
MUDA, de silencis provocats per la incapacitat de parlar;
MUDA, que no té so, com el dibuix i la pintura;
MUDA, allò que existeix però no pots explicar;
MUDA, com el que experimenten alguns animals i també els arbres, canviant o renovant la ploma, el pèl, la pell, les banyes, l’escorça. Mudar per seguir vivint;
MUDA, acció de canviar-nos de roba, per bruta, vella o per celebrar quelcom. Renovació;
MUDA, de mudança. Física, mental o emocional.
La diversitat de peces escollides per a aquesta mostra van de finals dels anys 80 fins ara. Sense respectar un ordre cronològic, natura i paisatges interiors, silencis i grumolls, traços, mudes i llibres muts, dibuixos a cegues… s'entrellacen entre elles cosint un fil de silencis.
Agraeixo l’oportunitat que el Marçó Vell m’ha donat, fent de la MUDA, revisió i tancament (o no) d’etapa.
Marina Berdalet i Andrés
EXPOSICIÓ ANTERIOR
Un any més, coincidint amb la Festa Major d'estiu es fa entrega del Premi Centelles, un premi consolidat a la vila i que, amb més de vuitanta anys d'història, és un referent a Catalunya i a l'Estat. L'exemple són els més de 150 artistes que hi han optat i els mateixos finalistes, amb la seva procedència.
Vull posar en valor la importància per Centelles de disposar del Centre que acull l'exposició, que acollirà també la de la guanyadora l'any vinent i que, permet veure una mostra de les obres guanyadores dels últims anys. Un equipament que es dinamitza i es consolida gràcies a la Comissió, i a les seves aportacions, i que contribueix a vincular la vila amb la cultura. Un vincle extrapolable al jurat. Un any més, un jurat plural, divers i que, any rere any, es renova i canvia, cosa que garanteix que, amb les seves deliberacions, les obres seleccionades representin l'avantguarda cultural.
Vull agrair a Jordi Vilarrodà i Anna González que novament n'hagin format part i valorar molt positivament la participació de Dani Font, Pere Pedrals i Cristina Requena, persones que amb la seva trajectòria professional i els projectes que lideren o impulsen són un referent de la dinamització cultural i de posar en valor el patrimoni i la seva exposició.
Vull acabar felicitant a tots els centellencs i centellenques que han participat en el certamen. Encara que enguany no els veiem exposats, molts d'ells han passat diverses fases, cosa que confirma la seva vàlua i la dificultat d'acabar obtenint el premi o ser finalment amb els quadres seleccionats a l'exposició. Vull agrair a totes les persones del municipi que permeten que aquest premi sigui una realitat.
Finalment, vull felicitar Kihong Chung i Kassidy Alane Goins pel seu reconeixement honorífic i perquè els seus orígens evidencien la internacionalitat del premi i la globalitat del món en el que vivim. I vull felicitar també Glòria Giménez Carrillo per haver aconseguit el premi. Destacar, el seu treball al voltant del Vallès, un referent per a tots nosaltres, des del Centre Roca Umbert i tot el cercle artístic. L'art i la cultura també han de servir per fer crítica social i la seva obra vinculada a la sèrie de llocs peculiars ens connecta amb moments recents de la COVID, la solitud, la protecció... i ens ha de fer reflexionar com a societat connectada i globalitzada, ja que la solitud i la individualitat continua present entre nosaltres. Aquests dies de Festa Major, són dies per compartir i reflexionar; i l’obra guanyadora, precisament ens anima a poder fer aquest exercici de reflexió personal.
Bona Festa Major a tots i totes i llarga vida al Premi Centelles de Pintura.
Josep Paré Aregall
Alcalde
PREMI CENTELLES 2023
20200410 Hart Island after John Minchillo
Llapis aquarel·lable i típex sobre impressió litopoliester.
De Glòria Giménez Carrillo de La Roca del Vallès.
Catàleg 2023 >>>
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
