A
Jesús Ramos el quadre se li fa petit. Aquest rectangle de fusta que usa com a
llenç representa sovint espais geogràfics de grans dimensions comprimits en la
seva representació cartogràfica. A cop d'ull podríem pensar que es tracta d'una
senzilla pintura abstracta que es deu a la seva pròpia autonomia i que respon a
l'art per l'art. Però no és així. Si observem bé la superfície d'aquestes
cartografies, en què domina l'ocre i el blau, sovint amaguen una retícula que
estructura l'espai físic del quadre, encara que el que s'hi representa no
guardi una relació directa amb aquesta xarxa reticular.
Els blaus són emboirats, els ocres i
grocs són atmosfèrics i les retícules estructuren interiorment un contrapunt al
moviment gestual que determina aquestes cartografies generalment zenitals. És
el contrast entre un element dinàmic i un d'estàtic.
El
que caracteritza aquestes pintures és l'organicisme, la volguda riquesa
textural de la superfície que acaba donant a la pintura un gruix amb nombrosos
matisos. Aquest aspecte brut, orgànic, de la seva pintura, és el que li dóna la
riquesa de tons de color sovint amagats. Embrutar, rascar, treure els colors
que hi ha al dessota de la darrera capa és com un descobriment arqueològic, que
vol el seu temps.
No és una pintura ràpida, de gest i
prou, sinó una pintura de cuina a foc lent, amb molts ingredients. (...)
Sempre,
però hi ha una mirada arqueològica, la intuïció d'una catàstrofe pretèrita, o
tal vegada futura, en què el que era
construït queda desdibuixat i dissolt de nou en la matèria. De tant en tant,
podem trobar-hi estructures, que suggereixen una barana o una escala, però que
no van enlloc. En el rerefons d'aquestes pintures podem plantejar-nos qüestions
sobre el destí del planeta terra i el respecte que hauria de generar.
De tant en tant, Jesús Ramos,
apassionat de la literatura, escriu. Té un poema que es titula Pretérito perfecto, que lliga perfectament amb
la consciència de catàstrofe natural que, malauradament, cada dia és més
present a les geografies planetàries. Il·lustra molt bé el que són les seves
pintures, en l'espai, el temps, i l'absència del factor humà, del que només
queda el rastre del seu pas, com la presència de números o d'escriptura.
Comença així:
Nos deslizábamos como icebergs
desprendidos de una Atlántida que se alejaba.
Se iba hundiendo a nuestro paso
todo aquello que rozábamos - putrefacto y destrozado
-
mientras la temperatura nos iba,
poco a poco, fundiendo.
[...]
PILAR PARCERISAS
