EXPOSICIÓ ANTERIOR

EVA TORDERA / ESTER GONZÁLEZ / ROSER CRUELLS
ID(entitats)
del 9 de febrer al 6 d'abril de 2008

http://identitats.blogspot.com/



EVA TORDERA / fotografía



La fotografia, tal i com l’entenem i utilitzem actualment, és un mitjà present en molts dels moments importants de la nostra vida. La fem servir com a un conservant del record, un petit bocí –ja sigui en paper o en llenguatge digital- mitjançant el qual podem viatjar al passat. De fet, la funció que li atorguem és documental, creiem saber que una cosa ha passat i de quina manera, perquè tenim una imatge que ho demostra; encara que en si mateixa la fotografia és un medi subjectiu i hi ha moltes maneres de manipular-la.
La identitat, per altra banda, és un concepte complicat, sovint la confonem amb personalitat i és molt difícil de definir d’una única manera que satisfaci a la majoria de la gent. Malgrat això, i encara que la definició en paraules sigui difícil, tothom en tenim una que ens diferencia clarament de la resta de la gent. És un cúmul de detalls que ens fa ser indubtablement qui som, i que si en suprimíssim algun seríem algú altre.
En la unió de la fotografia i la identitat –la primera perquè és la meva professió-afició i tècnica habitual, i la segona perquè és el tema comú de Id(entitats)– em vaig trobar immersa dins d’un gran dubte: com es fotografia la identitat? Aleshores, vaig engrunar-me en els petits trets que em fan ser única i em distingeixen de la resta de la gent. Com ara d’on vinc, on estic ara, quins són els meus ideals, la meva família, la meva professió, etc. Després vaig decidir que no volia parlar de la meva identitat, sinó crear un espai on diferents identitats femenines, com la meva, es posessin en contacte les unes amb les altres i dialogar, de manera que es pogués estudiar la identitat de manera conjunta, a manera d’anàlisi Per aquest motiu he necessitat la col·laboració de gairebé trenta dones que han mirat cap endintre per tal d’engrunar en onze trets la seva identitat.
La fotografia com a mitjà és molt important dins de l’obra, primer pel seu caràcter documental -les identitats existeixen, perquè es poden fotografiar-, i perquè és una tècnica i un llenguatge conegut ja per totes les col·laboradores. Així no ha suposat un impediment durant el procés de creació, i no les ha distanciat de l’objectiu final del projecte, fotografiar-se a si mateixes en bocins. El resultat és un mosaic que ofereix, a primer cop d’ull, una visió general d’alguns dels trets que poden ser comuns en la identitat femenina, per després entrar una per una a conèixer cadascuna de les dones que participen en aquesta obra col·lectiva. La interpretació o anàlisi final depèn sempre del que mira.



ESTER GONZÁLEZ / vídeo



Parlar sobre la identitat no resulta fàcil. No és fàcil parlar sobre ella com tampoc ho és arribar a un acord comú sobre ella. La identitat, en el cas de que existeixi com a concepte, ja que només pel fet d’intentar definir-la perd tot el sentit i contingut, és única i irrepetible per a cadascun/a de nosaltres.
Tota la meva trajectòria vital juntament amb les circumstàncies socials, personals i genètiques amb les que he topat fan que jo m’identifiqui en un ésser concret. M’identifico amb un reflexe amb el qual em topo cada matí davant de l’espill. M’identifico també amb tot allò que m’agrada. O potser tot allò que m’agrada és pel fet d’identificar-m’hi?
Aquest vídeo és un trànsit circular (una introspecció en mi) per a cercar en tot allò que em defineix una aproximació a la identitat. Em considero un ésser amb capacitat d’actuar. Aquest és el meu punt de partida.
En un inici vaig demanar a una sèrie de persones (l’únic que tenen en comú entre totes elles sóc jo mateixa) que em parléssin sobre la identitat. Totes les seves respostes creen la meva obra. El meu discurs ve creat a través dels altres. I d’aquesta manera ofereixo als espectadors i espectadores l’oportunitat de sentir-s’hi també identificats i identificades. No hi ha dues identitats iguals, per suposat que no. Però si que existeixen trets comuns.


ROSER CRUELLS / pintura



Crec que en sí, la pintura no té una finalitat estricte a cobrir una necessitat o a resoldre un problema. Si que crec, però, que té una funció, i que cadascú arrossega cap a ell un petit detall o un tot d’aquella imatge, per a omplir allò que li falta. Sobint, aquesta necessitat és abstracte. He vist que la pintura no fa falta que sigui estètica perquè ens apropi a ella, sinó, probablement el que ens acosta a un quadre és tot el rerafons que hi pugui haver. Per això, he intentat crear un lligam entre la pintura que hi ha en l’exposició i temes tan personals com socials que fan que ens poguem sentir identificats.

La pintura que estic fent, té una forta incidència en la línia. Les atmosferes que es creen són suaus i en molts casos, poc carregades de colors estridents o forts.
Tot plegat es podria separar en diferents punts; el primer, faria referència a una trajectòria per a l’evolució de la identitat pròpia. Aquest primer apartat, consta d’una sèrie de quadres on mitjançant una cullera, represento aquesta evolució. Entenc la cullera com a mitjà de transport d’alguna cosa o substància. De recipient sense el valor d’emmagatzemar, sinó d’extreure una cosa d’un lloc per a omplir-ne un altre. Portat a l’identitat, seria com parlar de mutació constant i evolutiva dels punts identitaris que tenim i/o que anem creant. Un estat de canvi constant o estat evolutiu continu.

Per a explicar la identitat social, me basat en els números. Aquests, formen part de nosaltres i de les nostres vides constantment. Socialment, estem sent identificats per un munt de números que ens condicionen i ens distingeixen els uns dels altres. Tot aquest sistema, és necessari per a ubicar una persona en un lloc i en un espai determinat d’una manera molt pràctica, però alhora, un número, quina identitat té? Es converteix en algo molt impersonal i fred. Per això, he volgut desfer aquest sistema numèric, i n’he volgut situar un de més personal, assignant, d’aquesta manera, a cada número una personalitat, uns colors, unes característiques identificatives que el faran més humà.

M’identifico externament quan em veig. La identitat també comporta trets físics que hem près i t’han transformat, també, trets innats que han anat evolucionant. Però, dins de cada punt físic identitari hi trobem un sistema que fa que funcioni correctament el maquenisme i probablement, aquest sistema és molt més important que la seva part externa i estètica, el que passa és que no ho trobem a l’abast directe dels nostres ulls.
Sentim, per això notem que estem vius, i encara que molts cops ens passin per alt els sentiments, dins una llarga llista de trets identitaris, aquests també hi són.